Iconografia i Iconologia dels dibuixos de la premsa barcelonina (1870-1935)

per Josep Pinyol Vidal

A les pàgines d’una bona part de revistes i diaris es publica quotidianament la vinyeta del dia a través de la qual l’actualitat política, els costums i els successos adquireixen una dimensió crítica i en aparença desdramatitzada. Signatures tan populars com les del recentment desaparegut Francesc Vila «Cesc» al diari Avui o Antonio Fraguas “Forges» a El País, perpetuen una tradició íntimament unida a l’evolució de la premsa. El dibuix periodístic, ja sigui en forma de caricatura o d’il·lustració decorativa, utilitza una retòrica que abasta des de la ironia mordaç, de vegades violenta, fins al dibuix pamfletari emparentat amb el cartell propagandístic. En l’estudi d’aquestes creacions gràfiques convergeixen tres perspectives metodològiques: la de l’historiador com a narrador i intèrpret dels esdeveniments i de la conjuntura d’una època, la de l’historiador de la premsa en la seva qualitat d’especialista sobre un fenomen social, retòric i documental com ho és la producció editorial i finalment la de l’historiador de l’art que pot fer el judici d’aquesta producció gràfica des d’un angle estilístic i estètic.La creació gràfica de les publicacions barcelonines aparegudes fonamentalment a partir del darrer terç del segle XIX és comparable, tant en quantitat com en qualitat a la d’altres grans centres editorials europeus de l’època com Londres, Milà o Munich. Joan Givanel, en la seva gran obra de referència sobre la premsa catalana, va comptabilitzar un total de 1.067 títols publicats a Barcelona entre 1792 i 1931. La data inicial de l’obra de Givanel es justifica per ser aquest l’any en què va començar a publicar el Diario de Barcelona al que van seguir, entre d’altres, El Telégrafo (1858), El Correo Catalán (1876) o La Vanguardia (1881) tots ells en llengua castellana. Gairebé un segle separa l’aparició del Diario de Barcelona del Diari Català (1879) que, sota l’impuls de Valentí Almirall, va oferir al lector barceloní i al català un diari modern enterament redactat en la seva llengua. La Renaixença (1881-1905), El Poble Català (1906-1918) i La Veu de Catalunya (1889-1937), van venir a completar el ja vast panorama editorial del catalanisme barceloní de finals del segle XIX.Abans de l’aparició del Diari Català, les revistes setmanals de contingut essencialment cultural o satíric s’havien multiplicat amb més o menys èxit partint de la liberalització de la premsa durant l’anomenat Sexenni Democràtic. Aquesta premsa responia a la demanda creixent d’un públic urbà, diversificat, amb inquietuds que abastaven les aspiracions burgeses, obreres i les d’una classe mitjana que s’ampliava i es consolidava amb l’auge industrial d’una Barcelona en plena expansió. El Noy de la Mare i Un Tros de Paper, van ser el gresol d’una oferta editorial moderna que es consolidaria durable amb l’aparició de títols com La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa o La Tomasa que va esgrimir la seva militància a favor del ideari republicà i federalista. 3403 van ser els números editats de La Campana de Gràcia, setmanari satíric barceloní que, sota aquest prisma republicà i federalista, va interpretar i va exposar l’actualitat durant gairebé seixanta-cinc anys de vida editorial. La seva trajectòria transcorre, de manera pràcticament simètrica, entre l’últim terç del segle XIX i el primer del segle XX, delimitats cronològicament pels dos períodes republicans viscuts a l’Estat Espanyol. Durant aquest relativament vast període predominaren les revistes satíriques adscrites a aquest moviment polític profundament arrelat a Catalunya. Paral·lelament, el catalanisme de caràcter conservador es concreta amb la formació de la Lliga Regionalista el 1901. La burgesia catalana va exercir mitjançant aquest partit una clara hegemonia en el moviment catalanista de les primeres dècades del segle. Un any després de la fundació de la Lliga, l’Editorial Catalana adscrita a aquest partit i editora del diari La Veu de Catalunya, va llançar Cu-Cut! sota la direcció de Manuel Folch i Torres. Aquesta publicació emblemàtica del periodisme satíric barceloní va romandre fidel, durant els seus dotze anys d’existència i els seus 518 números, a la línia política del catalanisme conservador i va representar un contrapunt al republicanisme dels anteriorment esmentats títols impulsats per la família d’editors López Barnagosi. Així doncs, podem considerar que a principis del segle XX la premsa catalanista arriba a un període de maduresa comptant ja amb una premsa consolidada que satisfà la demanda regular d’un públic estable i amb una oferta prou diversificada.

Junceda, Joan, caricatura coneguda com «El Banquet de la Victòria», Barcelona, Cu-Cut!, N ° 204 de 23 novembre 1905

El novembre de 1905, pocs dies després de la victòria electoral de la Lliga en les eleccions municipals barcelonines, Cu-Cut! publicà la cèlebre caricatura signada per Joan Junceda coneguda com “El Banquet de la Victòria». En el dibuix apareix un oficial de l’exèrcit que interpel la a un personatge a les portes del Frontó Comtal, local triat per la Lliga per celebrar un banquet multitudinari per celebrar la seva victòria en els comicis. El soldat, ridículament vestit com un hússar d’opereta, pregunta pel motiu d’una tal aglomeració al que el seu interlocutor respon: «El Banquet de la Victòria». La reflexió del militar que conclou: «Ah, vaya, serán paisanos», va desencadenar uns fets sense precedents en produir l’assalt per part de membres de l’exèrcit, a les redaccions de La Veu i de Cu-Cut!. El que des dels sectors més recalcitrants i anticatalanistes es va considerar escarni i insult venia, per ells, a vessar el got dels sarcasmes amb els que es tractava a la institució militar des de la premsa catalanista. El govern de Segismundo Moret va promulgar, arran d’aquests fets, l’anomenada «Llei de Jurisdiccions» que s’afegia a les ja nombroses disposicions existents en matèria de censura.

La sàtira cap a l’exèrcit espanyol no era sinó una més de les practicades pels grans caricaturistes i dibuixants de premsa el sentit crític dels quals vilipendiava, sovint amb ferocitat, a les institucions, els costums i, evidentment, els personatges protagonistes de l’actualitat. La caricatura política va ser, sens dubte, una de les temàtiques preferides pels artistes de premsa que van arribar a codificar la iconografia de cada personatge segons els atributs que l’identificaven. Práxedes Mateo Sagasta era l’home del tupè flamíger en ocasions representat com un malabarista de circ, l’alcalde barceloní Rius i Taulet es distingia per les seves immenses patilles i Segismundo Moret lluïa una penell plantada en el crani amb la qual es pretenia ressaltar la seva fama de polític indecís i voladís. Entitats abstractes com Espanya i la institució eclesiàstica o conceptes com el centralisme i l’autonomia van ser també concretitzant sota formes diverses. L’Espanya de finals del segle XIX va ser representada per Apel.les Mestres com una dama coronada errant acompanyada per un lleó malalt i esprimatxat que instigava més pena que menyspreu. El centralisme, considerat com l’enemic incondicional tant del catalanisme republicà com del conservador, va prendre formes diverses, entre elles la d’un sinistre pop negre que estendre els seus tentacles sobre la geografia peninsular representat en les pàgines de La Tramontana, periòdic satíric que a finals del segle XIX barrejava catalanisme i acràcia a una curiosa línia editorial dirigida per la personalitat polifacètica de Josep Llunàs. També, el personatge conegut com Don Clodoaldo, representava la idiosincràsia centralista, anticatalanista i conservadora. Aquest personatge apareix en les caricatures catalanes d’una forma recurrent sense que, de moment, puguem definir els seus orígens iconogràfics d’una manera clara i precisa. Clodoaldo, sota l’aspecte d’una mena de noble quixotesc i arruïnat, era el paradigma de la mala fe i del cinisme amb els que presumiblement es tractava a les aspiracions catalanes. La caricatura anticlerical fou també especialment àcida i mordaç ja que representava als clergues com els principals transgressors de la moral que predicaven. En aquest aspecte, La Campana de Gràcia es va distingir com una de les publicacions més prolífiques a les crítiques contra l’Església. Mossèns avariciosos, mandrosos, luxuriosos o cínics constituïen la base d’aquest tipus de caricatura que, a partir de la proclamació de la Segona República, va arribar a declinar fins i tot sota un ferotge to escatològic.

Erwin Panofsky va definir a finals dels anys trenta el que podríem considerar els dos conceptes bàsics de l’anàlisi de la imatge en proposar una doble percepció que anomenà lectura iconológica i lectura iconogràfica. Si la Iconologia es refereix al context i a les diverses conjuntures històriques, socials, econòmiques o estètiques sota les que es produeix la imatge, la iconografia es centra en la forma, a la plàstica de la mateixa, buscant el seu significat en els atributs que comporta. Dins de la vasta producció iconogràfica dels artistes de premsa barcelonins destacaríem el que podríem considerar com a dues de les produccions més reeixides i originals: la representació antropomòrfica de la ciutat de Barcelona i el popularíssim Senyor Esteve, símbol inequívoc de la burgesia catalana.

Mestres, Apel.les, Al·legoria antropomòrfica de Barcelona, Barcelona, La Campana de Gràcia, n ° 619 de 1 de maig 1881

Tot sembla indicar que va ser Manuel Moliné el dibuixant que va donar vida a la dama bella i elegant que simbolitzava Barcelona. En la seva qualitat d’ens concret, Barcelona va ser representada en situacions diverses guardant sempre la seva dignitat i els seus principis morals. Mai ridiculitzada, aquesta al·legoria podria fàcilment equiparar-se a les al·legories nacionals com la de l’oncle Sam nord-americà o la del John Bull britànic. Quant al Senyor Esteve, cínic, pragmàtic a l’excés i interessat, va ser la creació singular de Josep Costa «Picarol» i podem dir que va ser segurament el personatge més popular de tots els apareguts a les caricatures catalanes a partir de 1913. Aquest home amb el seu cigar i el seu barret de copa era el contrapunt a les il lustracions que, al costat de les caricatures, denunciaven les terribles condicions de vida d’una classe obrera sobre explotada i miserable.

Costa, Josep «Picarol», caricatura del personatge Senyor Esteve, Barcelona, La Rambla, n ° 2 de 9 octubre 1925

En els dibuixos de premsa trobem un testimoni únic del que van ser els costums i el dia a dia dels barcelonins. La gran popularitat assolida per la premsa satírica il·lustrada residia en bona mesura en el fet que reflectia uns personatges – popularment anomenats “ninots” – en els quals cada un podia reconèixer el comerciant afable de la cantonada, l’oficinista pencaire, el ‘xulo’ de baixa estofa, el seu veí o el seu patró. Alguns d’aquests setmanaris afegien la menció “amb ninots a la seva capçalera esgrimint aquest argument com un element essencial del seu contingut. Fou aquesta una manera evident de fidelitzar a un lector amb el qual s’establia una relació gairebé afectiva. A través d’aquests dibuixos podem assistir a l’evolució urbanística de la ciutat, al canvi de les modes vestimentàries, a l’admiració que van suscitar els primers cotxes o al prodigi dels primers aeroplans. El canvi de segle es va fer sota el concepte de progrés, no només social sinó també tècnic. Engranatges, cables i màquines es van incorporar, com a atributs iconogràfics corrents, als dibuixos de la premsa.

El patrimoni gràfic contingut en la premsa en general i la premsa barcelonina en particular és incommensurable i el seu valor de document històric ha forçosament completar per l’anàlisi del seu valor estètic. En aquest sentit, la primera evidència és que aquests dibuixos no van romandre al marge de les variades evolucions estilístiques del ric entorn artístic barceloní. El costumisme realista del gran Tomàs Padró, considerat com el Daumier català, va obrir el camí a tres generacions d’artistes de premsa. Apel.les Mestres i Josep Lluís Pellicer, van seguir, entre d’altres, els passos del mestre incorporant a la seva producció elements de marcat caràcter modernista. Ricard Opisso, company de tertúlia del grup dels Quatre Gats del qual van formar part Santiago Rusiñol i Ramon Casas, va conèixer una gran popularitat com a dibuixant de premsa amb les seves il·lustracions poblades per una infinitat de detalls i de personatges que s’han convertit en una crònica social de la vida barcelonina. Feliu Elias «Apa», crític d’art erudit, va ser una de les firmes més emblemàtiques de la caricatura catalana. Josep Costa «Picarol» va conduir magistralment la part gràfica de La Campana de Gràcia durant gairebé tres dècades. Destacats artistes com Isidre Nonell van col·laborar en la redacció del setmanari Papitu on cap a 1910 van coincidir firmes com les del puntillista Ismael Smith, el sensual Francesc Labarta o l’entranyable Xavier Nogués que van deixar un clar testimoni del gust noucentista imperant en l’estètica catalana de l’època. El cubisme i l’estil de les avantguardes artístiques es van reflectir també a partir dels anys vint en els dibuixos de Mondragón, Roqueta o a les geomètriques composicions d’Alfons Vila i Franquesa «Shum». Ja en els anys trenta, les publicacions d’ideologia marxista com el diari L’Hora varen incorporar l’estètica constructivista inspirada pel realisme soviètic. Paral·lelament a les revistes i publicacions populars, hem d’esmentar els títols de revistes com Quatre Gats, Pèl i Ploma, Vell i Nou o D’Ací D’Allà, de marcat contingut cultural que es van fer ressò dels principals postulats estètics i en les quals podem trobar referències a la producció del dibuix de premsa.

Si la història de la premsa catalana ha estat i continua sent objecte d’un estudi detallat per part d’especialistes com Joan Torrent, Rafael Tasis, Francesc Fontbona, Josep Ma Figueres, Josep Ma Cadena o Lluís Solà i Dachs, les fonts documentals i bibliogràfiques relatives a la producció gràfica, i més concretament a l’aspecte iconogràfic, són relativament escasses. Eliseu Trenc-Ballester aporta un coneixement detallat i exhaustiu de les arts gràfiques barcelonines de l’època, Jordi Artigas continua actualment aprofundint en el coneixement de la personalitat i de l’obra d’alguns artistes de premsa i Sonia Torres Planells ha aportat recentment el més complet estudi sobre Josep Costa «Picarol» en la seva obra dedicada a aquest gran dibuixant.

A partir dels anys trenta desapareixen progressivament La Campana de Gràcia (1934), El Be Negre (1936), Papitu (1937) i L’Esquella de la Torratxa (1939). La retòrica de la denúncia o de la militància contingudes en els dibuixos de premsa prendrà matisos en els que ja es deixa entreveure un to de combat. Amb la fi de la guerra civil espanyola acaba una llarga i rica tradició editorial de premsa satírica catalana que mai s’ha tornat a recuperar. Ens queda, però, aquest ric patrimoni gràfic, testimoni inestimable ia vegades oblidat al qual podríem aplicar la justa reflexió de Laurent Gervereau relativa a la problemàtica sobre la necessitat d’una reconciliació entre la història i la història de l’art:

Les images ont trop longtemps été considérées en effet comme simples illustrations par les historiens, c’est-à-dire, comme agrément qui venait corroborer l’écrit, en leur déniant toute qualité de source à part entière. (Gervereau, Laurent, Voir, comprendre, analyser les images, Paris, Éditions La Découverte, 2000, p. 30.)

Resum de Iconographie et iconologie du dessin d’actualité dans la presse barcelonaise catalaniste et républicaine en langue catalane, tesi sota la direcció del professor Claude Le Bigot (Université de Rennes II) i defensada en 2007 davant d’un jurat, a més del director de tesi, Sr. Professors Rival-Guégo (Université de Rennes II), Brey (Universitat de Besançon), Desvois (Universitat de Bordeus III), Trenc (Universitat de Reims).

Publicat originalment a Cahiers de civilisation espagnole contemporanie. 2, 2008

Anuncis

2 comments

  1. temista

    bon article. la tesi està publicada i/o traduïda al català o castellà?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: