Ninotaires catalans a l’inici del segle XXI

per Jaume Capdevila

Catalunya és un país amb una llarga tradició periodística. Per tant, també hi ha una arrelada tradició de premsa satírica i humorística. La intensa activitat editorial que es desenvolupa a Barcelona ha actuat com un imant que, de sempre, ha atret un gran nombre d’autors dels punts més diversos de la geografia espanyola (i estrangera) a establir-se a la ciutat Comtal o bé a prop. Evidentment, a major nombre de revistes, diaris i publicacions, més espais on poden publicar els seus treballs els dibuixants, humoristes i il.lustradors. Anem a repassar el panorama del dibuix satíric al nostre país. Prendrem embranzida -anant un parell de segles endarrera- i som-hi!

Els inicis de l’humor gràfic a Catalunya

La premsa diària va iniciar-se a casa nostra l’any 1762 amb Diario Curioso, Histórico, Erudito, y Comercial, Público y Económico, i va consolidar-se amb l’aparició del que durant molt de temps fou el “Degà de la premsa continental europea, el Diario de Barcelona, (“Brusi” pels amics), que va aparèixer l’octubre de 1792. Si bé, tal i com recull a La premsa catalana Josep M. Figueres, La Gazeta, feta a Perpinyà el 1624, es considera una de les primeres publicacions amb periodicitat fixa feta a les terres catalanes. Abans, encara, en tot el territori català ja tenia una gran difusió l’anomenada literatura de canya i cordill, els goigs, i també -com a antecedent directe de les actuals historietes- les auques, que s’imprimien en un full volant, il.lustrant amb gravats un motiu o tema, majoritàriament sense ritme narratiu seqüencial (però, de ben segur que si la tradició de les auques s’hagués produït als Estats Units o a França, ho considerarien antecedent directe del còmic). El conjunt de gravats de cada auca, en el seu format consolidat, acostumava a dur un rodolí al peu de cada imatge. La forma tradicional de difusió de l’auca, ja ben madura al segle XIX, era d’un sol full imprès de mida gran folio amb quaranta vuit vinyetes. El seu origen es remunta a un seguit de jocs d’atzar iniciàtics del segle XVII amb un recorregut similar al de l’actual joc de l’oca, amb elements alquímics i astrològics que en suposen el seu ús en pràctiques endevinatories. Evidentment, el contingut d’aquestes historietes primigènies no pretenien ésser satíriques. La sàtira es reservava per l’àmbit privat, o per altres manifestacions culturals, com la literària o, sobretot, la teatral, herència de la tradició hel.lénica.

Aviat, empresaris i polítics descobreixen el poder d’influència de la premsa i aquesta activitat viu una important puixança. El contingut d’aquestes primeres publicacions, no era pas satíric. Cal dir que les primeres empreses periodístiques que tindran una intenció crítica a través de la sàtira i la provocació humorística, no arriben fins a mitjans del segle XIX. Pensem que la publicació que es considera pionera d’aquest gènere al món, fou La Caricature, revista francesa d’atzarosa existència dirigida per l’inefable Charles Philipon que acollirà des de 1825 les imatges de la primera generació brillant de caricaturistes –Daumier, Gill, Gavarni o Doré – i que dona el tret de sortida a la sàtira periodística.

Al nostre país, les publicacions pioneres son El Lechuguino a la Dernière, aparegut el 1830, i que serà seguida per El Carlino (1836), Sancho Gobernador (1836) o Lo Pare Arcàngel, que serà la primera publicació satírica escrita en català, que veu la llum l’any del senyor de 1841. La majoria de les publicacions es dediquen a realitzar una furibunda crítica política aixoplugades sota el paraigües de la sàtira, i tindran continues topades amb la censura. El Cañón Rayado (1859), Gil Blas (1864), o La Flaca (1869), son les publicacions més significatives d’aquest període, tant per la seva duració com per la qualitat dels col·laboradors gràfics, amb noms com Francisco Ortego, Josep Lluís Pellicer o Tomàs Padró, que formen la generació pionera de l’humor gràfic del nostre país. Barcelona serà la seu d’algunes de les millors publicacions humorístiques del país, des de La Campana de Gràcia (1870) i L’Esquella de la Torratxa (1879) de l’editor López, que comptaren amb el llapis d’Apel.les Mestres, Manuel Moliné o Llorenç Brunet, fins arribar a la consolidació del gènere a principis del segle XX amb Cu-cut! (1902), En Patufet (1904), Papitu (1908), Picarol (1912), Cuca Fera (1917), L’Estevet (1921), o Xut! (1922), on brillarà la generació formada per humoristes com Joan G. Junceda, Gaietà Cornet, Josep Costa –Picarol–, Feliu Elias –Apa–, Xavier Nogués, Ricard Opisso, Romà Bonet –Bon–, o Lluís Bagaria, reforçada per noms de prestigiosos artistes d’altres camps que no feien un lleig a dibuixar ninots en aquestes revistes. De manera que hom pot trobar noms com els de Pablo Gargallo, Juan Gris, Picasso, Nonell, Ramon Casas, Josep Aragay, o Manolo Hugué si repassa aquestes col.leccions de premsa satírica. Cal esmentar que ja el 1916, l’estudiós cubà Fernando García Barros, en en el seu treball enciclopèdic La Caricatura Contemporánea (Ed. América, Madrid, 1916. Vol. II), ja distingeix clarament “l’escola catalana” de la resta de dibuixants satírics que treballen a la premsa de la resta d’Espanya: «Por eso resulta muy justo afirmar que hoy residen en Cataluña los humoristas españoles perfectamente capacitados para obtener un puesto en la evolución universal de dicho arte. Verdaderos maestros que junto á una gráfica notable, dominadora de la psicología, colocan muy á menudo, el acierto de unas leyendas que no he visto ni he podido aplaudir en Madrid.» (p. 81)

Finalment, el desenvolupament d’una tercera generació de qualitat igual o superior -qui ho sabrà mai!- va quedar estroncat pels malaurats esdeveniments de la guerra civil. Aquells ninotaires, deixaren rastre de la seva qualitat a les pàgines d’El Be Negre (1931), Gràcia Rambles (1934) i, ja en temps de guerra, les L’Esquella de la Torratxa i Papitu. Es tracta d’Avel·lí Artís-Gener –Tísner–, Ernest Guasp, Valentí Castanys, Jacint Bofarull, Pere Calders –Kalders–, Benigani, Arturo Moreno, Josep Alloza, Martí Bas, Josep Escobar, Jaume Juez –Xirinius–, Lorenzo Goñi, Joaquim Muntañola –Kim– o Josep Bartolí, per dir-ne uns quants. Després de la guerra, alguns van poder refugiar-se en publicacions infantils, en la il.lustració editorial o al dibuix d’historietes d’aventures. D’altres visqueren exilis llunyans o propers, llargs o curts. Alguns, ni això.La guerra va anihilar la tradició cultural catalana. També la llarga tradició satírica. Durant el franquisme, els ninotaires catalans no varen tenir-ho fàcil. Les publicacions humorístiques eren escasses i efímeres. Tinguem en compte que La Codorniz, era una publicació addicta al règim . Tan addicta que l’equip redaccional d’aquesta revista era el mateix que havia fet La Ametralladora, publicació franquista editada durant la guerra.En la premsa diària, pocs diaris tenien espai per a l’humor gràfic. Si no tenim en compte els professionals de l’editorial Bruguera i del TBO de Buigas, Estivill i Viñas, el panorama després de la guerra és desolador. A mitjans dels quaranta, comencen a destacar Valentí Castanys i Joaquim Muntañola, que seran l’enllaç amb la nova generació de dibuixants: Carlos Conti, Josep Peñarroya , Alfonso Cerón, Francesc Vila “Cesc”, “Tísner”, que torna del seu exili mexicà i Jaume Perich, que serà amb Forges , Chumy i Summers, els que encengueren la metxa del que s’anomenà “boom” de l’humor gràfic de principis dels setanta.Amb aquest “boom”, moltes publicacions es decideixen a fer l’aposta per l’humor gràfic, gràcies a la tòpica idea –no per això menys certa– que un acudit pot dir coses que no es poden dir d’altra manera. Això afavoreix l’aparició de un gran nombre de dibuixants nous que ocupen espais a tots els diaris i revistes, a més de farcir la gran quantitat de publicacions humorístiques que es fabricaren durant la transició: José Luís Martín, Ivá, Gin, Juan José Guillén, Toni Batllori, Fer, Óscar Nebreda, Tom, Carles Romeu, Kim, Núria Pompeia, Ventura & Nieto, Joma, Ja, García Lorente, Alfons López o Manel Ferrer, son alguns d’aquests dibuixants d’humor que ajudaren amb el seu llapis a trencar les cadenes del franquisme.

En els darrers anys del segle XX, la situació de la premsa a Catalunya s’ha anat normalitzant, respecte al trist escenari de la dictadura. Es permet de nou l’edició de publicacions en català. El nou marc polític, econòmic i social afavoreix l’aparició de nous mitjans i la desaparició d’altres. El Noticiero Universal, Solidaridad Nacional, El Correo Catalán, La Prensa y Diario de Barcelona diuen adéu; Tele/eXprés, Diari de Barcelona o El Observador neixen i tenen una curta vida; apareixen El Periódico de Catalunya, Avui i es revitalitza la premsa comarcal. A punt d’arribar al final de la primera dècada del segle XXI, sembla que ja s’ha paït l’aparició de la premsa gratuïta.

Pel què fa a premsa d’humor, durant el franquisme no hi ha més que intents tan interessants com exiguus (Tururut!, Locus), o revistes que acaben enfocant-se al públic juvenil (Tio Vivo, Can Can, DDT). La transició ens porta Mata Ratos, Barrabás, El Papus, El Jueves, Por Favor, Muchas Gracias, La Bimba, Amb potes rosses, El Drall… de totes aquestes tan sols sobreviu (i sembla que amb bona salut), El Jueves.

La premsa catalana avui
El panorama actual es resumeix així: tenim nou diaris de difusió general; dos dels quals són exclusivament en català, Avui i El Punt (que publica edicions locals diferenciades); quatre és fets fora de Catalunya, que havien dedicat molt espai a realitzar fins i tot una edició encartada per Catalunya, però que han reduït i minimitzat el contingut local, son: ABC, El Mundo del siglo XXI, El País, La Razón i Público (fet majoritàriament a Madrid, però amb capital català). Finalment, dos diaris fets a Catalunya en castellà: La Vanguardia i El Periódico de Catalunya (si bé des de fa deu anys aquest ofereix una edició catalana traduint els mateixos continguts). A la premsa local hi ha diverses capçaleres de gran implantació en el seu territori: Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, La Mañana, Regió7, Segre, El Punt (amb edicions per barcelona, Barcelonès nord, Maresme, Vallés Occidental, Penedès, Tarragona-Terres de l’Ebre i Girona); a més dels no diaris El 9 Nou, El 9 Punt i el Diari d’Igualada. Hi ha també la premsa diària econòmica: Cinco Días, Expansión, La Gaceta de los Negocios, Negocio, El Economista. Dos diaris del port de Barcelona: La gaceta de El Vigía, i Marítimas. I cinc diaris d’informació esportiva: dos que venen de Madrid: Marca i As, dos fets a Barcelona en castellà: Sport i Mundo Deportivo i un en català: El 9 esportiu de Catalunya. Ah, i la premsa gratuïta: Metro directo, 20 minutos, Qué! i ADN a Barcelona, Aquí a Reus, Bon Dia Lleida a la capital de la Terra ferma, i els diaris del grup Més, que han durant uns anys amb edicions a Salou, l’Hospitalet, Cornellà, Sant Cugat, Sabadell, Manresa, Tarragona i Vic, on s’havien associat amb La Marxa. M’agradaria també haver estudiat la resta de premsa a terres de parla catalana, des de la Catalunya Nord i Andorra a les illes i al País Valencià, però aquesta web no tè pressupost per desplaçaments…

Si hi repassem els ninotaires, a ABC no n’hi ha cap de català. A El País hi tenim Romeu, des de fa trenta anys amb les aventures de “Miguelito” i la seva colla. A l’edició catalana d’El Mundo hi tenim Pallarés amb un acudit diari. Fa temps, en alguns exemplars de l’edició catalana de La Razón hi havia una vinyeta signada per Víctor. Al jove diari Público hi trobem cinc acuditaires, i entre ells el manresà Manel Fontdevila a les primeres pàgines.

A La Vanguardia hi ha dos pesos pesats que hi publiquen a diari: Toni Batllori a les pàgines de política i el duet format per Ventura i Coromina a les pàgines d’opinió. Després, amb diversa periodicitat no diària. a les pàgines d’opinió les signatures de Krahn i Kap; al Magazine, Joma, Labanda i Krahn amb el ja clàssic “Dramagrama.

A El Periódico de Catalunya la vinyeta diària situada a la pàgina d’opinió la fa l’insuperable Miquel Ferreres, més una tira còmica “Familia Tipo” d’Horacio Altuna. També Nando hi signa petites vinyetes, a més de Tássies i Juanjo Sáez que hi publiquen els diumenges i Alfons López el dilluns. El Dominical d’El Periodico no té cap ninotaire català.A l’Avui l’acudit diari és a càrrec de l’entranyable Fer a la pàgina dos (i els diumenges a primera plana). L’Avui també publica les “Granotes i cuques” de Daniel Boada i una altra tira de Montesol. En el suplement esportiu dels dilluns hi ha “La traveta” que signa Pepe Farruqo i Cifré els dijous.
A El Punt, hi ha un acudit editorial per a totes les edicions, a càrrec de l’efectiu Jap, i la tira de Jordi Soler i el seu Sísif. Segons les edicions s’hi pot trobar, a més, les vinyetes de Lluís Puigbert, Xavi Torrent i L’Avi.

És lògic que els dibuixants que hem esmentat fins ara siguin més coneguts, car treballen en els mitjans de més difusió. De tota menera, la premsa local catalana compta amb ninotaires de gran qualitat, amb un nivell a voltes superior a noms molt més coneguts de la premsa estatal. Si be, potser no tenen la difusió dels que hem esmentat abans, mantenen l’interès i l’estimació d’un gran nombre de lectors: al Diari de Girona hi trobem Bergé; al Diari de Sabadell, Escoda; al Diari de Tarragona, Faro; als diaris de Lleida, Marçal i Pep Monyarch publiquen a La Mañana, i Ermengol al Segre. Al Diari de Terrassa, hi signa a diari el Sr. Edi, i Alavedra hi fa una tira els dissabtes; al Regió7 hi trobem Manel Puyal, més Ricardo Peregrina i Kap amb acudits setmanals de suplements per al Baix Llobregat i el Berguedà respectivament; al Diari d’Igualada hi havia les signatures de Cosmos, Celdoni Martí, E.R. i Martí Garrancho (no se si en l’actualitat hi continuen perquè a l’actualitzar aquest text no he tingut temps de consultar-ne cap exemplar). A El 9 Nou/9 Punt hi ha Lluís Capdevila, Subi, Pilarin, Cli, Ran i Xavi Torrent (segons si es tracta l’edició del Vallés Oriental, Vallés Occidental, o Vic).

A la premsa econòmica, hi trobem a Napi i Pepe Farruqo com a acuditaires diaris de El Economista. I en premsa esportiva, en Caye a l’Sport, Kap a Mundo Deportivo, i L’Avi. a El 9 esportiu de Cataluya.

A la premsa gratuïta de Barcelona no hi trobem ninotaires catalans. Ben pocs n’hi ha als gratuïts d’altres poblacions, tan sols he pogut veure acudits de Napi al Més Tarragona, Aleix Saló al Més Sabadell, Balasch, que va deixar La Mañana pel Bon Dia Lleida, i Toni Donada al Més la Marxa. El gratuït Aqui de Reus, publica una tira còmica anomenada Xavals, amb guió de F.X. Pérez i dibuixos de Sánchez, Moreo, Antonio L.A. i Dani; i diverses edicions del diari Més, vinyetes de UPL, inicials de l’alacantí Ulises Ponce López.

Tot això pel què fa a premsa diària. D’alguna manera, cal fer menció, encara que no sigui de manera exhaustiva (ho sento, però a algun lloc cal posar els límits), dels ninotaires que treballen en publicacions setmanals i també la tasca d’interessants dibuixants que publiquen la seva obra en altres mitjans de periodicitat encara més espaiada (quinzenals, mensuals, trimestrals) a portals web o blocs. En aquest grup hi hauria autors com Paco Mir, Óscar Sarramia, Guillem Cifré, Joan Rubio , Ferran Martín, Ricard Peregrina, Yorgos, o Llorenç Pubill… O ninotaires que des de Catalunya publiquen en mitjans que no son catalans, com Juanjo Escofet al diari Certo de Barbanza, o Quim (Joaquim Paneque Figuerola) al Diario Siglo XXI.

I un cop marcat el límit, cal saltar-se’l per parlar de les publicacions, on els ninots en formen (o n’han format) part essencial. El Jueves és pràcticament la única revista d’humor de l’estat espanyol. Sí, ja ho se, al sud hi trobem El Batracio Amarillo, i ara ha sortit la gallega Retranca. Fins i tot hi ha la trimestral Amaníaco, amb autors de primeríssim nivell i una idea claríssima del que ha d’ésser una revista d’humor, o altres publicacions com Le Potage, El Còmic de la Premsa Comarcal, o una edició de la nord-americana Mad que va durar poquíssim. Però ni de lluny n’hi ha cap que arribi a fer ombra a El Jueves.És certament magre el balanç pel què fa a publicacions d’humor gràfic catalanes durant les darreres dècades, que s’ha hagut de refugiar a les comarques, si bé amb col·laboracions de primer nivell, tant gràfiques com literàries: El Pardal Moderat, a Vic; Empordà Funeral, a Figueres; Cul de sac i El Xerrameca a Terrassa; La Comarca Carlina, portaveu anti-liberal de les terres d’Olot; La Pansa a Tàrrega; l’Escudella i carn d’olla, a Berga; i l’única que encara viu, la tarragonina Deliróplis, amb El Chico Triste, Hugo Predes, Ramon Sarle o Napi, però decantada clarament vers el còmic. Tots aquests son els intents més notables des de les comarques de recuperar una tradició tan catalana com la botifarra amb seques, que és la tradició de les publicacions satíriques.
També vull esmentar El Triangle, actualment una revista d’informació general, però que encetà la seva vida com a revista de “canya i conya”. A les seves pàgines hi han publicat la pràctica totalitat de ninotaires catalans: des de Perich i Cesc a Toni Batllori, Ferreres, Guillén, Joma, Puyal, Pierino, Ja, L’Avi, Soler, Ivà, Ermengol, o Napi, l’orientació de la revista ha evolucionat, deixant de costat l’humor i la sàtira per potenciar la informació periodística. De tota manera, és una publicació que ha tingut en compte la tasca dels ninotaires, i n’ha acollit un munt a les seves pàgines, consagrats i novells.
A Cavall fort, vull citar l’Ot el bruixot de Picanyol, i l’Alfons Delmar, personatge de Toni Donada. Aquest és un terreny pantanós, ja ho se, perquè s’emboira la diferència entre la historieta d’humor i humor gràfic.

Acabem amb anomenant els que es troben a El Jueves. En aquesta revista que ja supera la seva tercera dècada d’existència, hi trobem signatures imprescindibles del panorama humorístic de casa nostra, i –ja que la revista s’edita per la resta d’espanya– també de tot l’estat: J.L. Martín, que ja fa uns anys va deixar de fer la vinyeta de la pàgina editorial de El Periódico; Oscar Nebreda, que també ha deixat de satiritzar el Barça en el meateix mitjà; Kim, incansable autor de “Martínez el facha”; Monteys, Vizcarra, Bernet, Gras, i la novíssima parella formada per Oriol Jardí i Raúl Ariño.
En fi, la veritat és que el món de la premsa és en constant ebullició. I les possibilitats que ofereix la xarxa d’internet han canviat el panorama. Cada cop te menys sentit la localitat, ja que des de qualsevol punt es pot accedir a continguts de l’altra banda del món. Internet és un mitjà on jo penso que l’humorista gràfic hi pot tenir un paper fonamental, si ho vol. Ja ho veurem. En aquest repàs als ninotaires que fan la seva feina des de Catalunya o per a un públic català, podem acotar-ne uns quants, però sempre em quedaré curt. Alex López, Pamipipa, Broto, Franchu, Edgar Cantero o Marc Torretes, podrien ser alguns noms d’aquesta llista. Per completar el cens dels nostres ninotaires, esmento també els que hi ha inscrits a la associació de dibuixants FECO, com Carbó, Feliu, Ga o Quim Romeu.

I no vull acabar sense recordar els que per una causa o altra han desaparegut del panorama mediàtic en aquests darrers anys. En Cesc, mestre de varies generacions de ninotaires, ens va deixar el nadal de l’any passat, i si bé es dedicava totalment a la pintura, encara ens regalava un parell de vinyetes mensuals a Serra d’Or i Catalunya música, així com alguna puntualíssima col·laboració a Cavall fort. Altres signatures, com la de Jaume Bach, Pedro Espinosa, Néstor, Lluïsot, Guillén han desaparegut en els darrers temps per conjuntures editorials, però esperem de retrobar-los aviat en la tasca de burxar amb el llapis.

Qui sap què depara el futur al gremi dels ninotaires. Les perspectives no son especialment bones, ni especialment dolentes. Com sempre. Som presoners d’una indústria editorial acomplexada en la seva relació amb Espanya, que no es desenvolupa plenament per por de perdre un mercat tan vast com el que ofereix l’edició en castellà. En aquest sentit encara falta l’aparició d’una revista d’humor catalana. És a dir, una revista que reculli el relleu de la tradició satírica catalana, i sobrevisqui en el mercat editorial d’una manera normal. Però bé, hi ha el què hi ha, i com a mínim la matèria primera, que són els dibuixants, els artistes que esmolen el seu enginy amb la fulla del tremp i el posen sobre el paper blanc… bé, ara, amb les noves tecnologies, el tremp i la tinta xinesa són al fons del calaix, i el que s’esmola és el llapis òptic i la connexió a internet, però la intenció ve a ser la mateixa: desvetllar mitjançant un joc d’imatges dibuixades la consciència endormiscada del lector, adés amb un somriure, adés amb una reflexió.

Publicat originalment a Comicat l’hivern de l’any 2008.

Anuncis

One comment

  1. Marta Jiménez

    Estic interessada en trobar informació sobre la revista “¡Cu-cut!” i m’agradaria fer-te un parell de preguntes si és possible (via mail).

    Gràcies!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: