La premsa diària va iniciar-se a casa nostra l’any 1762 amb Diario Curioso, Histórico, Erudito, y Comercial, Público y Económico, i va consolidar-se amb l’aparició del que durant molt de temps fou el “Degà de la premsa continental europea, el Diario de Barcelona, (“Brusi” pels amics), que va aparèixer l’octubre de 1792. Si bé, tal i com recull a La premsa catalana Josep M. Figueres, La Gazeta, feta a Perpinyà el 1624, es considera una de les primeres publicacions amb periodicitat fixa feta a les terres catalanes. Abans, encara, en tot el territori català ja tenia una gran difusió l’anomenada literatura de canya i cordill, els goigs, i també -com a antecedent directe de les actuals historietes- les auques, que s’imprimien en un full volant, il.lustrant amb gravats un motiu o tema, majoritàriament sense ritme narratiu seqüencial (però, de ben segur que si la tradició de les auques s’hagués produït als Estats Units o a França, ho considerarien antecedent directe del còmic). El conjunt de gravats de cada auca, en el seu format consolidat, acostumava a dur un rodolí al peu de cada imatge. La forma tradicional de difusió de l’auca, ja ben madura al segle XIX, era d’un sol full imprès de mida gran folio amb quaranta vuit vinyetes. El seu origen es remunta a un seguit de jocs d’atzar iniciàtics del segle XVII amb un recorregut similar al de l’actual joc de l’oca, amb elements alquímics i astrològics que en suposen el seu ús en pràctiques endevinatories. Evidentment, el contingut d’aquestes historietes primigènies no pretenien ésser satíriques. La sàtira es reservava per l’àmbit privat, o per altres manifestacions culturals, com la literària o, sobretot, la teatral, herència de la tradició hel.lénica.
Aviat, empresaris i polítics descobreixen el poder d’influència de la premsa i aquesta activitat viu una important puixança. El contingut d’aquestes primeres publicacions, no era pas satíric. Cal dir que les primeres empreses periodístiques que tindran una intenció crítica a través de la sàtira i la provocació humorística, no arriben fins a mitjans del segle XIX. Pensem que la publicació que es considera pionera d’aquest gènere al món, fou La Caricature, revista francesa d’atzarosa existència dirigida per l’inefable Charles Philipon que acollirà des de 1825 les imatges de la primera generació brillant de caricaturistes –Daumier, Gill, Gavarni o Doré – i que dona el tret de sortida a la sàtira periodística.
Al nostre país, les publicacions pioneres son El Lechuguino a la Dernière, aparegut el 1830, i que serà seguida per El Carlino (1836), Sancho Gobernador (1836) o Lo Pare Arcàngel, que serà la primera publicació satírica escrita en català, que veu la llum l’any del senyor de 1841. La majoria de les publicacions es dediquen a realitzar una furibunda crítica política aixoplugades sota el paraigües de la sàtira, i tindran continues topades amb la censura. El Cañón Rayado (1859), Gil Blas (1864), o La Flaca (1869), son les publicacions més significatives d’aquest període, tant per la seva duració com per la qualitat dels col·laboradors gràfics, amb noms com Francisco Ortego, Josep Lluís Pellicer o Tomàs Padró, que formen la generació pionera de l’humor gràfic del nostre país. Barcelona serà la seu d’algunes de les millors publicacions humorístiques del país, des de La Campana de Gràcia (1870) i L’Esquella de la Torratxa (1879) de l’editor López, que comptaren amb el llapis d’Apel.les Mestres, Manuel Moliné o Llorenç Brunet, fins arribar a la consolidació del gènere a principis del segle XX amb Cu-cut! (1902), En Patufet (1904), Papitu (1908), Picarol (1912), Cuca Fera (1917), L’Estevet (1921), o Xut! (1922), on brillarà la generació formada per humoristes com Joan G. Junceda, Gaietà Cornet, Josep Costa –Picarol–, Feliu Elias –Apa–, Xavier Nogués, Ricard Opisso, Romà Bonet –Bon–, o Lluís Bagaria, reforçada per noms de prestigiosos artistes d’altres camps que no feien un lleig a dibuixar ninots en aquestes revistes. De manera que hom pot tro
bar noms com els de Pablo Gargallo, Juan Gris, Picasso, Nonell, Ramon Casas, Josep Aragay, o Manolo Hugué si repassa aquestes col.leccions de premsa satírica. Cal esmentar que ja el 1916, l’estudiós cubà Fernando García Barros, en en el seu treball enciclopèdic La Caricatura Contemporánea (Ed. América, Madrid, 1916. Vol. II), ja distingeix clarament “l’escola catalana” de la resta de dibuixants satírics que treballen a la premsa de la resta d’Espanya: «Por eso resulta muy justo afirmar que hoy residen en Cataluña los humoristas españoles perfectamente capacitados para obtener un puesto en la evolución universal de dicho arte. Verdaderos maestros que junto á una gráfica notable, dominadora de la psicología, colocan muy á menudo, el acierto de unas leyendas que no he visto ni he podido aplaudir en Madrid.» (p. 81)
En la premsa diària, pocs diaris tenien espai per a l’humor gràfic. Si no tenim en compte els professionals de l’editorial Bruguera i del TBO de Buigas, Estivill i Viñas, el panorama després de la guerra és desolador. A mitjans dels quaranta, comencen a destacar Valentí Castanys i Joaquim Muntañola, que seran l’enllaç amb la nova generació de dibuixants: Carlos Conti, Josep Peñarroya , Alfonso Cerón, Francesc Vila “Cesc”, “Tísner”, que torna del seu exili mexicà i Jaume Perich, que serà amb Forges , Chumy i Summers, els que encengueren la metxa del que s’anomenà “boom” de l’humor gràfic de principis dels setanta.Amb aquest “boom”, moltes publicacions es decideixen a fer l’aposta per l’humor gràfic, gràcies a la tòpica idea –no per això menys certa– que un acudit pot dir coses que no es poden dir d’altra manera. Això afavoreix l’aparició de un gran nombre de dibuixants nous que ocupen espais a tots els diaris i revistes, a més de farcir la gran quantitat de publicacions humorístiques que es fabricaren durant la transició: José Luís Martín, Ivá, Gin, Juan José Guillén, Toni Batllori, Fer, Óscar Nebreda, Tom, Carles Romeu, Kim, Núria Pompeia, Ventura & Nieto, Joma, Ja, García Lorente, Alfons López o Manel Ferrer, son alguns d’aquests dibuixants d’humor que ajudaren amb el seu llapis a trencar les cadenes del franquisme.
En els darrers anys del segle XX, la situació de la premsa a Catalunya s’ha anat normalitzant, respecte al trist escenari de la dictadura. Es permet de nou l’edició de publicacions en català. El nou marc polític, econòmic i social afavoreix l’aparició de nous mitjans i la desaparició d’altres. El Noticiero Universal, Solidaridad Nacional, El Correo Catalán, La Prensa y Diario de Barcelona diuen adéu; Tele/eXprés, Diari de Barcelona o El Observador neixen i tenen una curta vida; apareixen El Periódico de Catalunya, Avui i es revitalitza la premsa comarcal. A punt d’arribar al final de la primera dècada del segle XXI, sembla que ja s’ha paït l’aparició de la premsa gratuïta.
Pel què fa a premsa d’humor, durant el franquisme no hi ha més que intents tan interessants com exiguus (Tururut!, Locus), o revistes que acaben enfocant-se al públic juvenil (Tio Vivo, Can Can, DDT). La transició ens porta Mata Ratos, Barrabás, El Papus, El Jueves, Por Favor, Muchas Gracias, La Bimba, Amb potes rosses, El Drall… de totes aquestes tan sols sobreviu (i sembla que amb bona salut), El Jueves.
Si hi repassem els ninotaires, a ABC no n’hi ha cap de català. A El País hi tenim Romeu, des de fa trenta anys amb les aventures de “Miguelito” i la seva colla. A l’edició catalana d’El Mundo hi tenim Pallarés amb un acudit diari. Fa temps, en alguns exemplars de l’edició catalana de La Razón hi havia una vinyeta signada per Víctor. Al jove diari Público hi trobem cinc acuditaires, i entre ells el manresà Manel Fontdevila a les primeres pàgines.
A La Vanguardia hi ha dos pesos pesats que hi publiquen a diari: Toni Batllori a les pàgines de política i el duet format per Ventura i Coromina a les pàgines d’opinió. Després, amb diversa periodicitat no diària. a les pàgines d’opinió les signatures de Krahn i Kap; al Magazine, Joma, Labanda i Krahn amb el ja clàssic “Dramagrama.
A la premsa econòmica, hi trobem a Napi i Pepe Farruqo com a acuditaires diaris de El Economista. I en premsa esportiva, en Caye a l’Sport, Kap a Mundo Deportivo, i L’Avi. a El 9 esportiu de Cataluya.
A la premsa gratuïta de Barcelona no hi trobem ninotaires catalans. Ben pocs n’hi ha als gratuïts d’altres poblacions, tan sols he pogut veure acudits de Napi al Més Tarragona, Aleix Saló al Més Sabadell, Balasch, que va deixar La Mañana pel Bon Dia Lleida, i Toni Donada al Més la Marxa. El gratuït Aqui de Reus, publica una tira còmica anomenada Xavals, amb guió de F.X. Pérez i dibuixos de Sánchez, Moreo, Antonio L.A. i Dani; i diverses edicions del diari Més, vinyetes de UPL, inicials de l’alacantí Ulises Ponce López.
Tot això pel què fa a premsa diària. D’alguna manera, cal fer menció, encara que no sigui de manera exhaustiva (ho sento, però a algun lloc cal posar els límits), dels ninotaires que treballen en publicacions setmanals i també la tasca d’interessants dibuixants que publiquen la seva obra en altres mitjans de periodicitat encara més espaiada (quinzenals, mensuals, trimestrals) a portals web o blocs. En aquest grup hi hauria autors com Paco Mir, Óscar Sarramia, Guillem Cifré, Joan Rubio , Ferran Martín, Ricard Peregrina, Yorgos, o Llorenç Pubill… O ninotaires que des de Catalunya publiquen en mitjans que no son catalans, com Juanjo Escofet al diari Certo de Barbanza, o Quim (Joaquim Paneque Figuerola) al Diario Siglo XXI.
Acabem amb anomenant els que es troben a El Jueves. En aquesta revista que ja supera la seva tercera dècada d’existència, hi trobem signatures imprescindibles del panorama humorístic de casa nostra, i –ja que la revista s’edita per la resta d’espanya– també de tot l’estat: J.L. Martín, que ja fa uns anys va deixar de fer la vinyeta de la pàgina editorial de El Periódico; Oscar Nebreda, que també ha deixat de satiritzar el Barça en el meateix mitjà; Kim, incansable autor de “Martínez el facha”; Monteys, Vizcarra, Bernet, Gras, i la novíssima parella formada per Oriol Jardí i Raúl Ariño.
I no vull acabar sense recordar els que per una causa o altra han desaparegut del panorama mediàtic en aquests darrers anys. En Cesc, mestre de varies generacions de ninotaires, ens va deixar el nadal de l’any passat, i si bé es dedicava totalment a la pintura, encara ens regalava un parell de vinyetes mensuals a Serra d’Or i Catalunya música, així com alguna puntualíssima col·laboració a Cavall fort. Altres signatures, com la de Jaume Bach, Pedro Espinosa, Néstor, Lluïsot, Guillén han desaparegut en els darrers temps per conjuntures editorials, però esperem de retrobar-los aviat en la tasca de burxar amb el llapis.
Qui sap què depara el futur al gremi dels ninotaires. Les perspectives no son especialment bones, ni especialment dolentes. Com sempre. Som presoners d’una indústria editorial acomplexada en la seva relació amb Espanya, que no es desenvolupa plenament per por de perdre un mercat tan vast com el que ofereix l’edició en castellà. En aquest sentit encara falta l’aparició d’una revista d’humor catalana. És a dir, una revista que reculli el relleu de la tradició satírica catalana, i sobrevisqui en el mercat editorial d’una manera normal. Però bé, hi ha el què hi ha, i com a mínim la matèria primera, que són els dibuixants, els artistes que esmolen el seu enginy amb la fulla del tremp i el posen sobre el paper blanc… bé, ara, amb les noves tecnologies, el tremp i la tinta xinesa són al fons del calaix, i el que s’esmola és el llapis òptic i la connexió a internet, però la intenció ve a ser la mateixa: desvetllar mitjançant un joc d’imatges dibuixades la consciència endormiscada del lector, adés amb un somriure, adés amb una reflexió.
Publicat originalment a Comicat l’hivern de l’any 2008.
Estic interessada en trobar informació sobre la revista “¡Cu-cut!” i m’agradaria fer-te un parell de preguntes si és possible (via mail).
Gràcies!