per Jordi Riera Pujal
A diverses capçaleres de premsa del país (i a algunes de fora muralles també) podem veure la feina de Kap com a ninotaire. El seu nom es pot afegir a la ja llarga tradició catalana de dibuixants que amb el seu llapis volen aconseguir una riallada, una emoció o una reflexió en el lector amb les seves vinyetes. El bon planter català actual d’humoristes gràfics, qui sap si no mereixeria que un editor amb uns quants calés ociosos a la butxaca –algun hi ha d’haver a banda del Sr. Lara- reunís tot aquest talent i fes un pas endavant editant una revista satírica en català d’abast nacional. El convuls context actual social, econòmic i polític del país bé s’ho mereix.
En Kap, i el seu alter ego en Jaume Capdevila -a hores d’ara encara ningú sap quan comença l’un o acaba l’altre- dedica bona part del seu temps a l’estudi de l’obra de dibuixants que s’han dedicat al noble art de la caricatura, la sàtira i l’ humor gràfic. Quan un autor amb talent (i un ampli equip de col·laboradors) es reuneixen sota l’aixopluc d’una editorial com Efadós, i es disposen a posar esforços i temps a l’estudi d’una revista satírica amb seixanta anys d’història, el resultat tan sols pot ser un artefacte cultural d’alta qualitat com es L’Esquella de la Torratxa 1879-1939. 60 anys d’història catalana.
El llibre commemora els 135 anys de l’aparició del primer número de la col·lecció regular i el 75è aniversari de la seva desaparició com a revista. Una setmana després de l’edició del seu darrer número les tropes franquistes entrarien a Barcelona i prohibirien totes les publicacions editades en català. L’Esquella va ser una revista popular, anava adreçada a un públic obrer i menestral que no llegia la premsa més “seriosa” de Barcelona. Recordem que l’índex d’analfabetisme a la població catalana l’any 1887 era del 60%. Una publicació, que donava una visió crítica de la societat (sobretot del poder municipal), plena d’imatges satíriques ajudava a que les classes populars poguessin tenir el seu propi criteri de la situació del moment.
Don Clodoalvo –representant del centralisme castellà i l’anticatalanisme- i el creixement del catalanisme. Esquella núm 1817 (24 d’octubre de 1913)
L’Esquella amb els seus més de tres mil números i una seixantena d’anys publicant-se va aconseguir que per les seves pàgines hi passessin la immensa majoria de dibuixants de premsa del seu temps. En la seva col·lecció (que podeu consultar a l’arxiu digital en línia Arca) es pot descobrir l’evolució del nostre país, des de les guerres carlines fins a la guerra civil, a través dels ulls de diverses generacions de dibuixants excepcionals, com Apel·les Mestres, Josep Lluís Pellicer, Josep Costa Picarol, Feliu Elias Apa, Ricard Opisso, Xavier Gosé, Josep Escobar, Josep Alloza, Avel·lí Artís-Gener Tísner, Pere Calders o Antoni Clavé, entre molts d’altres, a banda de col·laboracions de joves artistes, com Picasso o Juan Gris. En l’apartat periodístic podem parlar de noms tan importants a l’època com: Serafí Pitarra, Prudenci Bertrana, Santiago Rusiñol o Rovira i Virgili.
Jaume Capdevila en una entrevista recent a Regio 7 (15-10-13) ressalta el fet de que la competència entre dos revistes satíriques Cu-cut! (1902-1912) i L’Esquella fos el detonant de la recerca de “l’excel·lència, no només la qualitat” d’ambdues capçaleres. Aquesta “guerra” de dibuixos i de textos humorístics situaria a Barcelona “al capdamunt de l’elit mundial de l’ humor gràfic durant la primera dècada del segle XX”. “Estaven a mata-degolla”, Cu-cut! era una publicació de línia més burgesa, alineada políticament amb la Lliga Regionalista de Francesc Cambó i L’Esquella s’adreçava a un públic, remarca Capdevila, més d’esquerres, republicà, anticlerical, obrerista… “Els lectors d’una eren acèrrims detractors de l’altra”.
L’any 1937 la revista franquista Destino parlava de L’Esquella com a “órgano de la prostitución política del país”. No és d’estranyar que molts dels col·laboradors de la revista agafessin el camí de l’exili al final de la guerra civil. Altres com Josep Escobar (el dibuixant que posteriorment crearia en Carpanta i Zipi i Zape), passaria uns mesos pres a la Model per alguns dels seus dibuixos publicats a la revista. Esquella núm 2995 (25 de desembre de 1936), dibuix: Escobar.
El llibre escrit amb un to divulgatiu, però alhora amb rigor i ben documentat, pot interessar als seguidors de la premsa satírica històrica, però també als que volen saber una mica més de la nostra cultura popular. Seixanta anys d’història donen per molt. L’evolució de l’estil gràfic dels dibuixos és notable i també els diversos canvis que va fer la revista per adaptar-se als gustos i necessitats dels seus lectors. Remarcar la gran selecció portada a terme per Capdevila dels “sants” que presenta el llibre, uns dibuixos de gran qualitat i que molts d’ells no han perdut actualitat tants anys després haver-se publicat.
L’Esquella de la Torratxa 1879-1939. 60 anys d’història catalana. Coordinador: Jaume Capdevila. Equip de col·laboradors: Santi Barjau, Josep Maria Cadena, Jaume Capdevila, Jordi Farré, Rhianon McGlade, Víctor Oliva i Oriol Oliva, Josep Pinyol Vidal, Lluís Solà i Dachs, Jordi Riera Pujal, Sebastià Roig, Albert Rossich i Joan Manuel Soldevilla. Editorial Efadós. Pàgines: 232. Enquadernació: Tapa dura i sobrecoberta. ISBN: 978-84-15232-58-2. Preu: 32.00 €
Estudis d'Imatgeria Satírica 