Josep Lluís Pellicer (1842-1901), corresponsal de guerra, antecessor dels reporters fotogràfics actuals

En tres articles anteriors a aquest text, que vaig publicar al nou butlletí del Reial Cercle Artístic[1] en els quals amb motiu del centenari de la seva mort, em queixava de com un artista de la seva importància havia estat oblidat en aquesta commemoració, cap exposició, cap publicació, cap placa recordatòria… En aquests textos tractava del polifacètic Pellicer, de les seves nombroses activitats en diverses especialitats artístiques com la de pintor, dibuixant il·lustrador, humorista gràfic, dissenyador gràfic, escriptor, etc., sense oblidar la seva primera professió de mestre d’obres. Això al marge de la seva activitat política progressista i d’esquerres, així com dels múltiples càrrecs d’entitats públiques i privades que ostentà i que el convertiren en una figura clau en el món de la cultura a la Catalunya del segle xix.

Per tant, he hagut d’acotar el camp i de limitar-me al Pellicer corresponsal de guerra, concretant-me a les dues conteses bèl·liques en què estigué acreditat, la de la tercera guerra carlista (1872-1876) i la guerra Russo-Turca (1877).

L’època de les «il·lustracions»

Els avenços en la tecnologia de les arts gràfiques provocaren l’aparició de nombroses publicacions periodístiques en que, per primer cop, els gravats amb dibuixos tenien tanta importància com els textos. Un allau de revistes il·lustrades enriquiren —en especial a partir de finals de la dècada dels ’30 i primers anys ’40 del segle xix— els quioscs i llibreries on un públic àvid de notícies i cultura n’era el consumidor cada cop més nombrós i, està clar, moltes d’aquestes publicacions reberen el nom d’“il·lustracions”.

Internacionalment, tals foren els casos del The Illustrated London News, aparegut el 1842, així com L’Illustration de París, que va treure el seu primer número el 1843. En l’àmbit de l’Estat espanol, la revista més reconeguda fou el Semanario Pintoresco Español, que Mesonero Romanos fundà a Madrid el 1836, i, pel que fa a Catalunya, El Museo de Famílias (1838), de l’editor Bergnes de las Casas.

Més endavant aparegueren altres periòdics que feren història com La Ilustración, d’Ángel Fernández de los Ríos (Madrid, 1849-1857), així com La Ilustración Española y Americana, editada a Madrid entre 1870 i 1921 per Abelardo de Carlos, que tingué una llarga vida, i que serà la que m’ocuparà en relació a Pellicer. Mentre que a Catalunya cal destacar, entre d’altres, La Ilustració Catalana (Barcelona, 1880-1917), i La Ilustración Artística (Barcelona, 1882-1916) que tingué a Pellicer com a director artístic.

Les tecnologies d’impressió que possibilitaren de fer grans tiratges i abaratiren els costos i, per tant, popularitzaren els preus, posant-los a l’abast de capes més grans de la població, foren la xilografia o gravat sobre fusta, que posa al dia aquesta tècnica antiga; la litografia, que permeté sobretot introduir el color mitjançant la utilització de la pedra litogràfica (recordem algunes grans publicacions satíriques del XIX com La Flaca, que difongué impagables caricatures polítiques), i també el gravat calcogràfic. Fins a finals del XIX i principis del XX no s’anà generalitzant progressivament la utilització de la fotografia a la premsa gràfica[2].

Com treballava un dibuixant

Es coneixen poques descripcions directes d’un corresponsal gràfic de guerra o «corresponsal d’informació artística», tal com llavors es deia. Una d’elles pot ser força creïble i fou escrita pel francès Charles Iriarte, corresponsal a la guerra hispanomarroquí de 1859-1860, reproduïda al catàleg de «Memorias de la mirada»[3].

Iriarte diu a l’epígraf «Com elabora la informació gràfica en dibuix un corresponsal de guerra»:

«Per al coneixement dels abonats als diaris il·lustrats, confesso que en una acció tant perillosa com la del Marroc, no és possible fer un croquis del natural, i que tots aquests episodis, aquests combats, aquestes escaramusses parcials, son tots composats a l’escenari amb l’ajut d’unes escasses dades que es prenen allà; una “estenografia” on hi ha tot allò que s’ha vist tal i com ho veuen els artistes, és a dir, amb els cinc sentits posats en l’escena que s’està desenvolupant davant dels seus ulls. […]

Seria ben poc creïble que en el moment precís en el que el canó retruny, quan les bales xiulen fregant les orelles, enmig dels crits, de les ordres i de les lamentacions dels ferits, es pugui un instal·lar-se fredament allí i fer el seu croquis al natural.»

És ben possible, tal com diu Iriarte, que el dibuixant es limités, enmig de la ferocitat de la batalla, a prendre uns ràpids apunts «estenogràfics», o sigui, com si escriguessin en taquigrafia, i, després en un lloc segur, acabés el seu esbós definitiu que, a continuació —un cop enviat a la redacció— els gravadors el traspassarien a les planxes per a reproduir-lo.

Però de totes maneres, com passa en qualsevol altra activitat artística, cada dibuixant tindria la seva manera de fer, i d’arriscar-se, segons la temeritat, la valentia o la imprudència de cada un. A vegades, el dibuixant s’ajudava de l’instantània fotogràfica i llavors s’indicava al peu del gravat.

També era destacable el nombre de corresponsals que atreien els conflictes bèl·lics. La Ilustración Española y Americana reproduïa en una de les seves cròniques sobre la 3a guerra carlista, en concret, el 30 de maig de 1874, els retrats, entre ells el de Pellicer, de 13 corresponsals provinents de publicacions d’Espanya i de l’estranger acreditats al bàndol liberal. Per tant, conseqüentment caldria també afegir els acreditats de la part carlista.

La Ilustración Española y Americana de Madrid, la publicació emblemàtica de les “il·lustracions” del segle XIX, fou, per la seva importància, la que va permetre Pellicer, que ja col·laborava amb la revista amb anterioritat, ser corresponsal en dues guerres consecutives (la 3ª guerra carlista i la Russo-Turca). La seva bona tasca, que ja havia demostrat anteriorment a La Illustration de París, li obrí a més les portes de les corresponsalies per a Le Monde Illustré, i també The Graphic de Londres.

La 3a (i darrera) guerra carlista

Una gran part del segle xix, a partir de la mort de l’absolutista Ferran VII el 1833, Espanya es va veure ensangonada per les anomenades guerres carlines o carlistes, que començaren els partidaris del pretendent al tron en Carles Maria Isidre, fill de Ferran VII, —anomenat Carles V pels carlistes— que el disputaven a l’altra branca borbònica, la dels isabelins o liberals, partidaris d’Isabel II.

La primera guerra carlista es desenvolupà entre 1833 i 1840 i la segona, entre 1846 i 1849, i fou protagonitzada en el bàndol carlista pels generals Zumalacàrregui, al País Basc i Navarra en especial, i per Cabrera, a Catalunya i País Valencià.

La tercera tingué lloc entre 1872 i 1876 i la guspira que la feu esclatar fou el manifest que Don Carles (Carles VII per als carlins) publicà a Suïssa en el qual reclamava els seus drets a la corona espanyola[4]. Un fet destacat fou el nomenament del carlista Díaz de Rada per dirigir les operacions militars, mentre el duc de la Torre n’era el cap de l’exèrcit liberal (abril de 1872). Els carlistes són derrotats a Oroquieta, mentre les partides de Savalls i Castells s’apoderen del nord del Principat (maig de 1872). Don Carles reconeix els furs de Catalunya, Aragó i València el juny de 1872.

Es produeixen els primers actes de sabotatge dels carlistes: s’aixequen els rails del tren i tallen els fils del telègraf al País Basc i a Catalunya (gener de 1873). Te lloc l’abdicació del rei Amadeu de Savoia, i es proclama la Primera República (febrer de 1873). Victòries carlistes de Metauten i Beramendi (juny de 1873). I Don Carles arriba a Espanya el juliol de 1873.

El maig de 1874 es produeix l’aixecament de l’assetjament carlí de Bilbao pel general Concha, que mor poc després a la batalla d’Abarzuza. El juliol, els carlistes conquereixen Conca, i el desembre a Sagunt es proclama Alfons XII com a rei. S’inicia la Restauració borbònica. El febrer de 1875 té lloc la victòria carlista de Lácar i també la batalla de Treviño. El liberal Martínez Campos pren la Seu d’Urgell. El novembre, amb el pas de Castells, substitut de Savalls, a França acaba la guerra a Catalunya.

Finalment, el febrer de 1876 té lloc la conquesta d’Estella, Navarra, per Primo de Rivera, i la sortida de Carles VII cap a França posà fi a aquesta llarga guerra.

Corresponsal de La Ilustración

Els primers exemplars de La Ilustración Española y Americana, que a partir d’ara citaré com a LIEA, als quals he tingut accés, són alguns de 1872 i sols a partir de 1873 he disposat de la col·lecció completa.

El primer de febrer de 1873 comencen les cròniques titulades «La guerra civil en Cataluña y en las Províncias Vascongadas», el 16 es publiquen uns històrics gravats de la proclamació de la I República. El 24 de febrer apareix un gravat sobre la «insurrecció carlista» per a il·lustrar «El combate de Montreal en la noche del 9 del corriente», però va signat per Pradilla i Rico.

El 16 d’abril apareix el primer dibuix de Pellicer i Rico. Es tracta d’una escena a l’estació del tren a Barcelona: «Salida de un batallón de cuerpos francos a operaciones contra los carlistas». Per tant, com es veurà, encara que la major part de les cròniques foren fetes al País Basc i Navarra, també n’hi ha del camp de batalla català. D’altra banda, Pellicer era enviat per LIEA a cobrir esdeveniments com els del cantonalisme a Cartagena. Per tant, es devia fer un tip de viatjar en tren, en cotxe de cavalls i fins i tot a llom de cavalleries.

El 24 d’abril de 1873 trobem dos gravats de Pellicer, «Ataque de Berga» i «el cura Santa Cruz». Mesos després, el 24 d’octubre, Pellicer demostra ser tan destre en el periodisme escrit com en el dibuixat en l’article «De Madrid a Barcelona, apuntes de viaje», on reproduí una curiosa panoràmica de la ciutat comtal des de Montjuïc; itineraris il·lustrats que repetirà el 1874 amb el de «Madrid a Cartagena» i el de «Santander a Bilbao».

La Ilustración, 1874

Encara que Pellicer era el seu corresponsal més destacat, i prestigiós, LIEA no podia cobrir òbviament tots els esdeveniments d’una guerra tant dispersa per quasi tot el territori peninsular. Conseqüentment, comptava amb altres col·laboradors, com Germán Aguirre, que feu els «croquis de defensa construidos en Bilbao» (8 de gener) o els que féu Pellicer, ajudat per Ovejero, sobre croquis d’un testimoni presencial enviats des de Cuba sobre l’«Ataque y defensa de Manzanillo…» (15 de gener).

Tot seguit, el 22 i el 30 de gener, es publicava el viatge de Pellicer «De Madrid a Cartagena», tota una aventura ferroviària per tal de cobrir la «insurrección cantonal de Cartagena». El dia 30, a més del dibuix «Cartagena después del sitio», es publicaven sis gravats més de la situació, i, posteriorment, el 8 de febrer se’n publicaren onze nous croquis.

Però tornem amb Pellicer a les rodalies de Bilbao, ocupat llavors pels carlistes. El 8 de març es publiquen sis gravats i un mapa de la situació militar sota el títol «Acontecimientos militares en las cercanías de Bilbao». I el 15 de març es reproduïen ja els combats del 24 i 25 de febrer centrant-se en el «Combate del 25 de febrero: aspecto general […]», una «Batería Krupp», «Castro Urdiales», etc.

El 30 de març, sota l’epígraf, com sempre, «Crónica ilustrada de la guerra en el Norte», Pellicer ens descriu escenes com la de la carretera de Somorrostro, la vivenda del general en cap i l’hospital de sang, l’explosió d’un carro de municions a Somorrostro, així com el de la comissió de Múzquiz per a l’enterrament de les víctimes de l’acció del 25 de febrer.

Sens dubte, una de les «instantànies» més impressionants que he trobat a LIEA és una panoràmica magnífica de 55 x 20 cm, que ocupa dues pàgines, publicada el 8 d’abril de 1874, on Pellicer descriu amb tot luxe de detalls les «acciones de 25, 26 y 27 de marzo delante de San Pedro de Abanto: vista panorámica del campo de batalla», situant-se l’acció als voltants del Bilbao assetjat per les tropes liberals.

Finalment, el 15 de maig es publica la «Vista panorámica de la batalla de Galdanos desde Montellano», i un esdeveniment important, el de la presa de Bilbao per part de l’exèrcit liberal, gravat que posteriorment publicaria La Campana de Gràcia en el monogràfic dedicat a Pellicer amb motiu de la seva mort[5].

Del 30 de maig són els retrats de tots els corresponsals acreditats i dels que ja n’he parlat, així com el dibuix «La barraca de los periodistas en la Rigada», una barraca feta amb branques, canyes i unes teles, on es reflecteix com el treball dels dibuixants, llavors com ara, era ben poc apreciat.

El 15 de juny es publica «La víspera de la batalla, […] apunte d’aprés nature tomado por el sr. Pellicer en las cercanías de San Pedro de Abanto, al anochecer del 29 de abril pasado».

La guerra no feia vacances i el 15 de juliol publicava sis gravats, entre ells, «El jefe carlista Mendiri en la acción de Monte-Muro». El 30 d’agost es publicaven diverses il·lustracions de Catalunya: «Castillos de Seo de Urgel ocupados por los carlistas» i un parell sobre Sant Joan de les Abadesses i el castell de Montesquiu, a la vegada que s’acompanyaven per un text sobre els «fusilamientos de los prisioneros de la columna Nouvilas».

Durant els mesos de setembre i octubre es simultaniegen els gravats de Pellicer amb els de Juan Meléndez (Puigcerdà), Ricardo Becerro (Vitória) i Rodríguez Tejero (Laguardia). I el 15 de novembre es publica el reportatge de Pellicer «De Santander a Bilbao», un text il·lustrat amb una pàgina sencera de deu croquis que l’àgil llapis del nostre corresponsal va saber captar, escenes nocturnes com «¡Alto el coche!», les dones que van a buscar aigua a «La fuente de Laredo», un carrer estret de poble a «La calle de la Cruz» (Castro Urdiales), o un soldat intentant fer avançar un cavall al croquis «¡A Bilbao!». Ningú no diria veient aquestes escenes quasi bucòliques que a poca distància la guerra amb les seves crueltats continuava imparable.

L’ètica d’un dibuixant

Durant aquest 2003, en què la guerra està malauradament tant d’actualitat com aquella de fa 127 anys que Pellicer retratà, es parla i es torna a parlar de la manipulació de les imatges i de

l’ètica o de la deshonestedat dels periodistes al voltant d’un conflicte bèl·lic. Queda clar respecte a Pellicer que ideològicament en els seus començaments estigué a prop de l’anarquisme i després del republicanisme federal, que mai fou complaent amb la guerra i aquells que les organitzaven i les justificaven.

Només cal veure i comparar els dibuixos de Pellicer, en especial alguns de la guerra Russo-Turca, amb els d’altres corresponals, i veure com no era el seu estil afalagar sentiments tant manipulables com el patriotisme, el militarisme, la heroïcitat…, perquè simplement retratà l’horror de la guerra tal com era i sense maquillatges, no era qüestió de bons i dolents, era simplement la constatació, el testimoni d’un fracàs de la civilització.

Així ho deia un text signat per P. K. que La Campana de Gràcia publicà en el monogràfic citat, tot respectant l’ortografia de l’època[6]. «[…] Era un soldat del llapis, y no l’empleava, com tants altres, per glorificar la guerra y la matansa, sino més aviat pera ferla aburrible, sens més que copiarla directament del natural».

1976, la fi de la guerra

Aquella esgotadora i absurda guerra civil de liberals contra carlistes s’encaminava cap a la seva fi, malgrat tot, Pellicer i els altres corresponsals continuaven al peu del canó. El 22 de febrer trobem, com a cada número de LIEA, un reportatge ampli de la «Crónica ilustrada de la guerra». Pellicer dibuixa aquí l’«Ejército de la izquierda» i el «Paso de un convoy por el alto de Urquiola», i venen retratats els corresponsals del Daily News, el del Handelsblad, i el de LIEA.

El 8 de març trobem dos gravats de Pellicer sobre la població de Durango, les cròniques es subtitulen ja com les «Últimas etapas de la guerra civil». Pellicer titularà també part de les seves cròniques com els «Horrores de la guerra», títol de ressonàncies goiesques que després utilitzarà també a la guerra Russo-Turca. El dia 15 retrata l’«Entrada de S. M. El Rey (Alfons XII) a Estella», mentre a finals de febrer el pretendent carlista Carles VII havia fugit a França.

Un dels darrers reportatges data del 22 de març. En ell, apareix l’hospital de sang d’Elgueta, així com uns apunts del natural dels «corresponsales y militares extranjeros agregados al cuartel general del Norte».

El 30 de març de 1876, LIEA anunciava ja la fi de la guerra tot referint-se a l’entrada del rei i de les tropes vencedores a Madrid per a celebrar la derrota dels carlistes: «En las páginas 228 y 229 […] damos otros grabado que figura la llegada de las tropas a Madrid, procedentes del campamento, […] El sr. Pellicer, autor del dibujo, dedica este a sus amigos y compañeros los corresponsales de la prensa periódica en el ejército del Norte, considerándole como la última correspondencia artística, relativa a la guerra, que dirige a La Ilustración Española y Americana».

Cap a una altra guerra, la Russo-Turca (1877)

Dos imperis s’enfrontaren en una guerra cruentíssima però «breu», si la comparem amb la 3a guerra carlista, es tractava de la guerra Russo-Turca. El dia 24 d’abril de 1877, Rússia declarava la guerra a Turquia per no accedir aquesta a les exigències d’aquella a favor de la concessió de garanties als cristians de Bulgària. Malgrat aquest argument tant feble que ocultava, està clar, ambicions ocultes, a l’igual que ara amb d’altres conflictes, s’originà una confrontació internacional en que, a més de l’expansionista imperi zarista i el decadent imperi otomà, es veieren involucrades l’actual Bulgària i Romania, o sigui, una de tantes guerres de l’anomenat polvorí d’Europa: els Balcans[7].

El Diario de Barcelona, en una de les seves informacions del seguiment de la guerra, ens oferia algunes dades interessants sobre ambdós imperis[8], les dades corresponien a 1877. L’imperi de Rússia tenia una superfície de 21.428.176 km2, i en ell estaven incloses la Rússia europea, el gran Ducat de Finlàndia, la Lloctinència del Càucas, Sibèria i l’Àsia central. Tenia una població global de 86.444.639 habitants. El seu exèrcit en temps de guerra constava tant sols a la Rússia europea de 1.358.557 soldats.

Per la seva part, l’imperi de Turquia tenia una superfície de 2.085.596 km2. La seva població era de 23.610.000 habitants, tenint en compte que les restes de l’imperi otomà s’estenien tant per Europa com per Àsia, i a més una sèrie de països o territoris estaven classificats com a països tributaris: el khedivat d’Egipte, el principat de Romania, el principat de Sèrbia, i territoris de l’actual Grècia com Samos i el Mont Athos. L’exèrcit en cas de guerra arribava a uns 113.000 o 116.000 homes.

L’eco internacional de Pellicer

La bona feina feta com a corresponsal de la 3a guerra carlista a LIEA i les àmplies relacions internacionals que ell ja tenia li obriren les portes a altres corresponsalies d’algunes de les millors revistes d’aquell moment, com van ser La Illustration i Le Monde Illustré de París, i The Graphic de Londres, perquè enviés també les cròniques de la guerra Russo-Turca.

Pellicer fou nomenat corresponsal d’informació artística agregat al quarter general del Gran Duc Nicolau de Rússia, i, al final de la guerra, fou distingit amb la Creu de Sant Estanislau. Així, Pellicer difongué els seus dibuixos no sols a LIEA, que cuità a nomenar-lo corresponsal, sinó també per a mitja Europa.

Un gran amic de Pellicer, l’altre mestre del dibuix Apel·les Mestres, evocà el corresponsal de guerra en el capítol que li dedicà a l’obra Història viscuda[9], que després recollí Salvador Bori (pseudònim de Jaume Passarell) en una altra obra[10].

Mestres digué:

«[…] testimoni ocular de la guerra civil de 1872 a 76, i més tard de la guerra turco-russa de 1877, ab els centenars de dibuixos , plens de vida i de veritat, qu’enviava dels camps de batalla —a En Pellicer no va ferli mai cap por les bales— va ferse admirar de tota Europa; […]

I en bona fè pasma pensar que aquells dibuixos –tan acabats alguns d’ells, altres traçats ràpidament- eren fets entre els xiulets de les bales i el fum de les bateries, ja en plena acció de guerra, ja en els hospitals de sang, sota les pluges i les nevades, dalt de cavall ben sovint, sobre les runes de poblacions incendiades ont la guerra no ha deixat un sostre ont xoplugarse ni un rosegó de pa per reparar les forces, extraviantse de vegades a fi de guanyar la davantera a un cos d’exèrcit i poder pendre posició convenient per dominar l’acció que té de desenrotllarse al endemà, a riscos de caure en poder d’enemics que —com els baixi-bosuchs— desentenentse de corresponsals, feien els comptes a tot aquell que procedint del campament enemic, tenia la desgracia de caure en llurs mans.»

Tornada a les trinxeres

Encara que la guerra Russo-Turca es va declarar l’abril de 1877, ja el gener d’aquell any es comença parlar a les pàgines de LIEA de la «Cuestión de Oriente», que era com es denominava llavors, i el 22 d’abril amb il·lustracions d’agències s’anuncia que «La guerra estalla entre Rúsia y Turquia».

El 15 de maig s’anuncia al costat d’un retrat en la portada de «S. A. I. Alejandro Alejandrovitch (czarevitch) del Imperio ruso», que «Pronto se hallaran en el teatro de la guerra nuestros corresponsales literarios y artísticos y entonces tendremos notícias directas y exactas de la terrible contienda empeñada entre las dos poderosas naciones rivales Rúsia y Turquía.»

Un mes després, el 15 de juny, apareixen ja les cròniques del principal corresponsal literari Enrique Dupuy de Lôme. I el 22 es publica a tota portada el primer dibuix de Pellicer amb el text: «Bukharest (sic) (Rumanía). Entrada del emperador Alejandro II de Rúsia, el 8 del corriente (dibujo del Sr. Pellicer nuestro corresponsal artístico en el cuartel general del ejército ruso del Sud)». En la secció que al llarg de tota la guerra es denominaria «Crónica ilustrada de la guerra de Oriente» es reproduïa una carta de Pellicer: «Hasta ahora soy el único español en el grupo de periodistas y corresponsales artísticos (que asciende a 34, de casi todas las naciones cultas) oficialmente aceptados en el cuartel general del Gran Duque Nicolás. Los lectores del periódico pueden estar seguros de que mis dibujos serán completamente auténticos , fidedignos, fiel representación de la verdad».

En la seva carta datada a Bucarest el dia 8 afegia que «Ayer llegué por fin a esta capital, fatigado de haber pasado tres días enteros en un coche de ferro-carril, y uno más en un detestable carruaje de camino.”

El 30 de juny es publicava un gravat del «Paso del Danubio por los rusos». En efecte, set cossos de l’exèrcit rus es disposaven a travessar el Danubi amb l’objectiu d’envair Bulgària. S’enfrontaven, per la part turca, el general Osman Bajà i, per la russa, el general Gurko. El 15 de juliol, aquest s’apoderava d’un estratègic pas dels Balcans: Schipka, en una de les escaramusses, l’exèrcit turc féu una matança de soldats russos. Pellicer dibuixà una esglaiadora imatge on apareixia una pila de caps tallats en un camp, que després reproduiria La Campana en el monogràfic citat.

Un dels episodis més sagnants fou el de la batalla de Plewna (actualment Pleven, ciutat del nord de Bulgària), que en realitat foren tres, succeïdes entre juliol i setembre de 1877[11], que respectivament foren tres derrotes dels russos, malgrat que la supremacia d’aquests semblava indicar el contrari. Les grans pèrdues humanes —12.000 homes sols en un dels atacs a Plewna— i el clamor popular contra la inèpcia dels generals russos feren que el tsar els substituís pel general Totleben que organitzà un ferm bloqueig a Plewna fins que aquesta plaça caigué el 10 de desembre. Aquest fet, malgrat que hi hagueren d’altres episodis bèl·lics, fou decisiu perquè la guerra fos guanyada pels russos.

El 30 d’agost LIEA portava tota la portada dedicada al gravat que, signat per Pellicer, representava una escena de la lluita: «Plewna (Bulgaria). Sangriento episodio de la batalla de 31 de julio: combate en las calles de la población. […]» A la crònica escrita es parla de les irregularitats cronològiques dels enviaments dels dibuixos de Pellicer (deuria ser quasi miraculós que els croquis arribessin sencers travessant mitja Europa). I entre d’altres es publicaven el retrat d’«el príncipe ruso Tzertelef», el «paso de Schipka» i un planell de «Tirnova a Schipka».

L’incansable activitat de Pellicer es reflexa per exemple a LIEA del 8 de setembre amb més de quinze dibuixos del nostre corresponsal. A la pàgina 152, hi ha uns «apuntes de Bulgaria», al costat d’un retrat que li va fer el seu col·lega Alfredo Perea. En un d’aquests gravats es veu com uns soldats «cacen» unes oques a Jaidel, un poblet turc acabat de ser abandonat pels seus habitants.

Ja he dit com Pellicer no s’acontentava amb les seves cròniques gràfiques, també n’enviava els relats escrits de la guerra, concretament, és interessant el publicat el 30 de setembre, acompanyat per un detallat planell del camp de batalla de Plewna amb les posicions dels exèrcits russo-rumans i turc. La «Carta del teatro de la guerra» venia datada a Gorni-Student el 22 de setembre. D’aquesta llarga carta trio els següents fragments colpidors.

«[…] A los ayes y lamentos de tantos infelices, uníanse los siniestros ruidos de los cascos de granada, y luego los gemidos del moribundo fueron apagados por las voces de mando de los jefes, y vióse a los batallones avanzar silenciosa y resueltamente para empeñar de nuevo la batalla.

El contraste no podía ser más saliente: al lado de las víctimas, de los inutilizados por el rayo de la guerra, millares de combatientes, tranquilos y serenos, iban obedientes y sumisos a buscar una muerte cierta…

Era entonces la hora dispuesta para emprender el ataque general, y los regimientos se pusieron en marcha, impasibles como si asistieran a una parada: perdiéronse de vista y se desvanecieron sus siluetas vagamente en la niebla mientras el redoble no interrumpido de la fusilería y el estruendo infernal de los cañones indicaban que se combatía encarnizadamente; pero nosotros éramos espectadores de una batalla que no veíamos. ¡Tan espesa era la niebla!.Recorríamos desorientados de un lado a otro la línea de operaciones, y perplejos e ignorantes de cuanto pasaba, regresamos al anochecer. […]»

Cap a la fi de la guerra

El 8 d’octubre, a la vegada que es parla a la crònica de les baixes i accidents d’alguns corresponsals de guerra (dels que Pellicer se’n lliurà), LIEA publicava dos interessants panoràmiques a tota plana, de 35 x 12 cm. (Recordem la d’Abando de la guerra carlista, on descriu un dels atacs a Plewna, una de les panoràmiques preses del quarter general de l’exèrcit rus i l’altra de les posicions turques.)

Pellicer no s’oblida de retratar els caps dels dos exèrcits enfrontats, el general Skobeleff assetjador i perdedor de Plewna, i al «Muchir» de l’exèrcit turc, Osman Pachà, defensor i guanyador de Plewna, però perdedor de la guerra (15 i 30 d’octubre, respectivament).

Com en la guerra anterior, el corresponsal s’ocupa també de deixar testimoni gràfic de la reraguarda, com les escenes composades per quatre gravats que descriuen el «tren sanitario ofrecido al ejército ruso por S. M. Olga Nicolaievna, reina de Wurtemberg» (30 d’octubre), així com la impressionant escena inclosa dins «Los horrores de la guerra», que plasma l’interior d’una ambulància de la Creu Roja, davant de Plewna (LIEA, 15 de desembre).

És aquest el moment adequat per explicar el per què molts d’aquests dibuixos porten dues signatures, una d’elles, com per exemple la d’E. Alba del tren sanitari, corresponia a la del gravador, que passava tant fidelment com podia a la planxa l’original de l’artista, i, l’altra, era la signatura del dibuixant, ja que encara no s’havia generalitzat la utilització a la premsa del fotogravat, que en reproduir directament l’original esquivava els intermediaris no sempre destres.

El 30 de desembre, quan la guerra ja estava sentenciada, Pellicer publicava a LIEA a tota plana, i com si volgués acomiadar-se tant dels seus lectors com dels companys amb els que havia conviscut tants mesos, sis vinyetes del «tren y equipo de nuestro corresponsal artístico en el ejército ruso. […]», aquí es veia com era tractat de bé un corresponsal de primera categoria. Pellicer tenia a la seva disposició un cotxe de quatre cavalls; un cotxer, Alexandre; un cuiner, Jules, i un campament format per una gran tenda de campanya, tauleta de dibuix i altres útils. I no se n’oblida tampoc de retratar a Ivà, el mosso del cavall, a Rubio, el cavall, i, finalment, la seva gossa Diana.

El 8 de gener de 1878, LIEA publica encara una «Crónica de la guerra de Oriente» amb la signatura del corresponsal literari Enrique Dupuy de Lôme, però Pellicer ja havia tornat del tràngol de la guerra, per “desengreixar” i no pas per deixar de treballar, es va retirar a la tranquil·litat del poble aragonès Montsó per prendre apunts i pintar un oli que es titulava «Las Quintas», tal com deixà dit Apel·les Mestres[12].

No trigà gaire, però, a reincorporar-se a la corresponsalia de LIEA, ara per a una tasca molt més agradosa que la d’una guerra, la de l’Exposició Universal de París de 1878. El 8 de maig, LIEA deia: «Pellicer el constante corresponsal de la Ilustración…, en los campos de batalla y en el noble palenque de la paz, empieza a remitirnos sus primeras impresiones de la Exposición (…)». I el 22 de juliol es publicava a la portada un dibuix del natural «Cabeza de la estatua colosal de “La Libertad iluminando el mundo” […].»

El ressò de la tasca del Pellicer corresponsal

La seva experiència com a corresponsal en dues guerres consecutives i el ressò internacional que la seva tasca tingué, aixecaren a Catalunya un gran interès que es plasmà en les conferències que sobre aquest tema de la guerra donà, i de les que en tinc documentades dues. Malauradament la seva experiència bèl·lica no fou recollida en cap llibre —ara després de més de cent anys encara hi som a temps.

La conferència que féu a l’Ateneu de Barcelona amb el títol «La guerra» és citada per Canibell en el monogràfic que li dedicà la Revista Gràfica l’any de la seva mort[13]: «[…] “La guerra”; que es solo un pequeño esbozo de una obra de grandes alientos que la muerte frustró. Están en ella de manifiesto todas las condiciones del autor: escrito con fibra que atrae y sugestiona, anima el trabajo un sentimiento noble, altamente humano, y es imposible leerlo sin abominar de esa gran maldad, vergüenza sin igual de nuestros tiempos, llamada guerra. […]»

El diari El Diluvio, que com els altres diaris barcelonins havia anat informant de la recent guerra, deia el 18 de desembre de 1877 el següent: «Cediendo a las instancias de algunas personas que deseaban oír de labios del señor Pellicer sus impresiones de la guerra de Oriente, se improvisó anoche en la “Sociedad de Acuarela” una conferencia familiar destinada a satisfacer aquel deseo. El distinguido dibujante, que ha representado en el teatro mismo de la lucha durante algunos meses a nuestro colega “La Ilustración Española y Americana”.»

Deu anys després, el 1888, l’any de l’Exposició Universal de Barcelona —on Pellicer tingué una important participació— visità la ciutat el «Panorama Plewna», ara considerat espectacle precinematogràfic, i que precisament va reconstruir en unes dimensions colossals diversos episodis de la batalla/es de Plewna de la guerra Russo-Turca.

El seu autor, però, fou el pintor francès Paul Philippoteaux, de gran èxit en aquell moment, i que havia coincidit amb Pellicer a la redacció de Le Monde Illustré de París, el 1881. Sens dubte, no fou una casualitat ni el fet que existís, ni que vingués a Barcelona, on esdevingué un multitudinari èxit, un Panorama dedicat a Plewna, tal com he explicat en dos textos on el lector interessat pot trobar més detalls[14].

Jordi Artigas

 

Aquest text s’ha publicat originariament a la web de la Societat Catalana de Comunicació.

 

Notes

[1] «Un centenari desapercebut: Josep Lluís Pellicer», Butlletí núm. 3, Reial Centre Artístic, abril-maig-juny de 2002. «Pellicer, corresponsal de guerra» (I), Butlletí núm. 4, juliol-agost-setembre de 2002.«Pellicer, corresponsal de guerra» (II), Butlletí núm. 5, oct.-nov.-des. de 2002.

[2] «La imprenta y las imágenes: de la catalogación enciclopédica al “museo visual” de las revistas ilustradas». Al catàleg de l’exposició «Memorias de la mirada», Bernardo Riego, comissari. Fundación Marcelino Botín, Santander, 2001.

[3] Vegeu «El acontecimiento y la cultura de la actualidad: en las revistas ilustradas, y en la fotografía, subordinaciones y contaminaciones», a Sous la tente. Récits de guerre et de voyage, París, 1863.

[4] «Cronología sumaria de las guerras carlistas», a revista Destino núm. 1499: Las guerras carlistas, la historia que sobrevive (V), 30 abril 1966, monogràfic dedicat a les guerres carlistes.

[5] Número extraordinari 1675, 22 de juny de 1901.

[6] 22 de juny de 1901.

[7] «Batallas del siglo XIX» a La Ilustración Ibérica, Barcelona, 28 de maig de 1898.

[8] Guerra de Oriente. Datos estadísticos sobre Rúsia y Turquía, 7 de desembre de 1877.

[9] «Història viscuda, semblances, anècdotes, records», d’Apel·les Mestres. Salvador Bonavia Llibreter, Barcelona, 1929.

[10] «Tres maestros del lápiz de la Barcelona ochocentista. Padró, Planas, Pellicer». Ediciones Librería Millà, 1945.

[11] «Batallas del seglo XIX» a La Ilustración Ibérica, 28 de maig de 1898.

[12] «Història viscuda», 1929.

[13] Eudald Canibell: «Pellicer escritor» a Revista Gràfica, Recuerdo a J. L. Pellicer, Institut Català de les Arts del Llibre, 1901-1902.

[14] «El Panorama un espectacle precinematogràfic. Ara fa cent anys triomfava a Barcelona el Panorama Plewna». Federació Catalana de Cine-Clubs, 1985. I «La febre dels Panorames a la Barcelona de la fi del segle XIX», Fundació Museu del Cinema, Girona 2002.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: