Els ninots de Dalí



Amb només 14 anys, el pintor figuerenc es dedicava a omplir de dibuixos i ninots humorístics els llibres de l’escola i ja va publicar un acudit al «Calendari de En Patufet»; no s’aturaria aquí.

El 31 de desembre de 1925, el notari Salvador Dalí Cusí començava un diari titulat Salvador Dalí i Domènech aprenent de pintor. El document, on hi anava guardant retalls de diari i notícies, naixia amb la voluntat d’incloure-hi «tot lo que he vist publicat a la premsa referent als treballs del noi durant el temps del seu aprenentatge de pintor». El retall que inaugurava el llibre patern era un acudit publicat pel seu fill, al Calendari d’En Patufet 1919 (1918) –el destí del dibuix original es desconeix–. L’acudit va aparèixer a la pàgina 174 del calendari, però sense especificar-ne enlloc l’autoria. El lector se’l trobava barrejat amb el relat “Mestre de ferrers”, de S. Majó. L’operació no era estranya: la disposició anàrquica dels continguts era habitual en els calendaris i els almanacs de les revistes d’humor d’aleshores.
El dibuix de Dalí ens mostra un noiet ajagut al caire d’un penyasegat, que baveja mentre contempla el paisatge tot embadalit. Un adult, que llegeix el diari a poca distància, l’amonesta dient: «¡Nen, mira que si caus daltabaix te pegaré!». Amb només 14 anys, Dalí fa un tractament remarcable dels roquissers escarprats de la muntanya, on s’hi distingeixen coves i replecs. Aquest treball es pot entendre com una mostra del seu interès per la morfologia i l’orografia dels paisatges rocosos, que després plasmarà en multitud de llenços. La firma de Dalí, gens visible i gairebé indesxifrable, figura al marge inferior dret de la vinyeta, amb el seu cognom en majúscula i emmarcat a dins d’un rectangle. Aquest model de firma es repetiria en altres vinyetes dibuixades pel figuerenc, igual que ho farà el cel ratllat, ple de núvols i amb ocells voleiant.
Cal suposar que Dalí o un familiar seu va fer arribar aquest dibuix a la redacció de En Patufet (1904-1938), amb el desig que a algú li fes prou gràcia com per publicar-lo (com va acabar succeint). Molts joves dotats per al dibuix humorístic feien el mateix, quan volien contactar amb les revistes que llegien i, de vegades, obtenien el premi de ser cridats a convertir-se en col·laboradors circumstancials de la capçalera. El ninotaire Joaquim Muntañola, per exemple, debutaria com a autor enviant acudits al setmanari esportiu Xut! (1922-1936). Valentí Castanys, director de Xut!, va publicar-li els ninots rebuts i el va encoratjar a seguir dibuixant des de la secció de correu. Desconeixem si hi va haver cap intercanvi de correspondència o elogis entre els redactors de En Patufet i el figuerenc. Del que no hi ha dubte és que tant el petit Salvador com la seva germana Anna Maria eren lectors habituals d’aquest setmanari infantil, ple d’acudits, narracions gràfiques i continguts didàctics, que editava l’impressor Josep Bagunyà amb el suport de la Lliga.
Al cap de molts anys, i quan ja era un autor universal i cotitzadíssim, Dalí va tenir un record emotiu cap a la revista de Bagunyà. El pintor es vantava d’haver-se empassat, als deu anys, les obres de Nietzsche i Voltaire, quan, de sobte, el periodista Manuel del Arco li va preguntar per les seves lectures infantils. La resposta va ser clara i concisa: «El Patufet». Malgrat l’afirmació, a la biblioteca particular del figuerenc només es conserven dos exemplars del setmanari –el 1228 (15 octubre 1927) i el 1335 (2 novembre 1929)–, que són força posteriors als seus dies d’infant.
En Patufet, com és sabut, va ser una publicació molt exitosa, que va propiciar l’aparició d’altres revistes per a joves en llengua catalana, nascudes amb l’afany de disputar-li el públic o contrarestar la seva influència cultural i estètica. Aquest va ser el cas, per exemple, de Jordi (1928), una capçalera molt efímera que aspirava a donar «una lliçó de bon gust» als seus lectors. La revista oposava a la figura patufet menestral, guarnit amb esclops i cofat amb barretina, l’efígie d’un nen urbà i ben vestit, amb sabates cirades i amb gorra anglesa. Tota una declaració (gràfica) d’intencions.
Tot i que Jordi va aparèixer quan Dalí ja no era cap criatura, l’artista s’hi va fixar. És clar que ho va per fuetejar la revista des del Manifest Groc (1928), on s’hi podia llegir: «DENUNCIEM les metzines artístiques per a ús infantil, tipus Jordi. Per a l’alegria i la comprensió dels nois, res més adequat que Rousseau, Picasso, Chagall…)». En justa coherència amb aquesta aversió, no hi ha cap exemplar de Jordi a la biblioteca personal del pintor.


LLIBRES D’ESTUDI I VINYETES
L’hivern de 1918, coincidint amb la publicació de l’acudit de Patufet, l’agenda artística de Dalí era força atapeïda: el noi era a punt de participar en la seva primera exposició pictòrica –una col·lectiva a la Societat de Concerts, al Teatre Principal de Figueres, el desembre– i, al mateix temps, enllestia articles i dibuixos per a la revista Studium, que acabava de fundar amb una colla de companys d’Institut.
En aquells moments, feia uns tres anys que Dalí assistia a les classes de dibuix i pintura de Juan Nuñez, a l’Escola Municipal de Figueres. L’aspiració formal del jove per la pintura de llenç es combinava amb una certa traça per fer dibuixos i ninots humorístics. Una part important d’aquests ninots naixia esbossada amb traços ràpids, durant les estones en què s’avorria a les classes de l’Institut. Com explica Ian Gibson, els llibres escolars de Dalí estaven decorats amb «cotxes de carreres, noies despullades (una d’elles participant a les saturnals), treballadors fent vaga, soldats romans, toreros, caricatures de professors i companys d’escola, animals estranys i el mateix Dalí en companyia de dones de cames primes i elegància exquisida». Pere Vehí, bon coneixedor de l’obra daliniana, també ha detectat en aquests volums alguna caricatura d’amistats properes, com la de Carme Roget, el primer amor de joventut del pintor. Tota una troballa.
D’aquests manuals plens de gargots i ninotets, un dels més divulgats ha estat Historia Universal II, de Manuel Zabala Urdaniz, dedicat a l’Edat Mitjana i Moderna. Per les seves pàgines s’hi desplega un recital de petites escenes i tipus, on Dalí reinterpreta, a la seva manera, els continguts docents dels quals es parla. De vegades, l’alumne deixa via lliure a la seva imaginació i hi fa brollar uns curiosos personatges fantàstics. En alguns d’aquests potser hi coven les llavors de la futura sèrie de tipus que l’artista batejarà com a «putrefactes».
Deixant de banda aquests apunts dels llibres escolars, Dalí també va dur a terme uns quants acudits, historietes i il·lustracions, fets amb llapis i tinta, molt més treballats i amb voluntat d’estil. Els seus destinataris van ser, sobretot, els familiars i els amics. En el diari de 1919, per exemple, Dalí hi anota que ha fet un «vers, amb ninots i tot» per a Anna Estela, una companya de l’Escola Municipal de Dibuix.
Entre 1914 i 1916, el jove també va realitzar targetes postals per felicitar els seus oncles Rafel Dalí, Gonzalo Serraclara i la seva cosina Montserrat Dalí, amb motius humorístics. En aquestes targetes hi apareixen mones vestides, una ballarina o un gall que felicita l’any nou. Adjunt a aquest material hi destaca la presència d’un acudit, protagonitzat per un pagès –vestit amb faixa, barretina i esclops–, que s’enfila a dalt d’una cadira i pretén encendre un caliquenyo amb l’escalfor d’una bombeta.


LECTORA PRIVILEGIADA
Anna Maria Dalí, llavors molt admirada pel seu germà, va ser una de les beneficiàries més directes d’aquesta producció humorística. L’any 1916, Salvador la va convertir en la lectora privilegiada d’uns «fulletons» de dues pàgines, en els quals hi dibuixava acudits i historietes. Aquests fulletons, segons consta a les pàgines, aspiraven a mantenir una certa periodicitat.
En els fons de la Fundació Gala-Dalí es con- serven un mínim de nou planxes d’aquest material, fetes entre 1916 i 1917. Les peces inclouen des d’acudits a plana sencera (Els pullets, Historia natural) o pàgines amb un grup d’acudits (Xistus). També hi trobem historietes autoconclusives (Un bon estrenu, Barallas sen- se precedents) i historietes de continuarà (istoria vella pussada de nou, Incumbaniens de fer masses cumpliments). Els títols i els textos d’aquestes obres ratifiquen que el català, en aquell moment, era la llengua literària de l’artista; un català que, per descomptat, mostra els problemes habituals de l’autor amb l’ortografia o la seva tendència a transcriure les paraules a partir de la fonètica. Dalí va rotular tots aquests «fulletons» sense fer servir bafarades o globus amb text. Preferia el text al peu dels dibuixos. Cal dir que el recurs tècnic de les bafarades, una innovació pròpia del llenguatge del còmic, era poc habitual entre els dibuixants catalans d’aleshores, que optaven pels textos explicatius al peu de les vinyetes.
Aquests dibuixos mostren un cert progrés ascendent en el tractament dels cossos i els per- sonatges, a més d’una seguretat creixent en la seqüenciació de les escenes. A la planxa Un bon estrenu, desenvolupa una seqüència (que podria haver estat muda) en sis vinyetes molt ben planificades, en les quals no varia el punt de vista, per narrar l’accident d’un home elegant que s’emprova un barret de copalta.

L’AVENTURA DEL SUBMARÍ
Una de les historietes més interessants del Dalí ninotaire està protagonitzada per un heroi que s’enfronta als tripulants d’un submarí. Els dibuixos originals havien estat propietat de Josep Soler Grau, amic del pintor i un dels redactors de la revista satírica El senyor Pancraci. D’aquesta història –amb uns dibuixos molt més elaborats i una planificació més dinàmica que la dels «fullets»–, avui se’n coneix l’existència de cinc vinyetes: dues pertanyen a la Fundació Gala-Dalí les altres a col·leccionistes privats. La Fundació va reproduir una vinyeta dins el catàleg Dalí i les revistes (l’altra continua dormint inèdita als seus fons). No sembla que la datació proposada –circa 1920– sigui del tot correcta, a menys que disposin per asseverar-ho d’algun element que no s’ha fet públic.
A priori, resulta més plausible la data suggerida per Pere Vehí (1918), comissari de l’exposició Del primer Dalí al Manifest Groc (1914- 1928), que es pot veure al Museu de Cadaqués, on també s’exhibeix una vinyeta de la mateixa sèrie. Aquesta podria ser l’última imatge de laseqüència, ja que les figures estan força acabades però no hi ha els detalls del fons fets, com passa amb la resta, i la firma de Dalí està traçada a llapis (i sembla posterior). A les tres vinyetes ja acabades, la firma és idèntica a la de l’acudit del calendari de En Patufet.
De les quatre imatges conegudes, només s’incorpora un text al peu del dibuix en la imatge publicada per la Fundació. Aquesta vinyeta, que sembla ser la inicial, està protagonitzada per un nedador que topa de nassos contra el periscopi del submarí. Al peu s’hi llegeix: «Ba beure quelcom bení / I ba ser un submarí». Aquest text està escrit en una tira de paper, enganxada damunt l’original. En un marge del paper original, tapat per la tira, s’hi pot llegir «Al nas/Més…». Això indueix a creure que darrere la tira hi podria haver un text diferent.
Si reconstruïm la seqüencia de les quatre vinyetes, assistim a les peripècies d’aquest nedador que xoca amb la nau mentre emergeix i a la qual agafa pel periscopi. Quan el submarí ha sortit a la superfície, l’heroi prova d’obrir l’escotilló. A la darrera imatge, el nedador es baralla amb dos personatges armats que han sortit de la nau. Tota aquesta progressió narrativa és equiparable a l’agilitat visual de les vinyetes encadenades amb què el pintor, a mitjans dels anys 30, il·lustrarà l’article “Crazy Movie Scenario” (The American Weekly, 1935).
Com bé ha apuntat Juan José Lahuerta, en aquest i altres dibuixos fets per a The American Weekly, «la relació “paral·lela” més gran de les il·lustracions de Dalí tenia a veure amb els còmics». L’analogia és correctíssima. Però cal remarcar que, ja en els inicis de la seva carrera, i molt abans del seu desembarc a l’escena americana, el figuerenc havia experimentat amb el llenguatge dels còmics.
Per refermar l’evidència, només ens cal posar la vinyeta final de la sèrie del submarí al costat d’una il·lustració de l’article “Gangsterism and Goofy Visions of New York” (The American Weekly, 1935), on Dalí dibuixa un malfactor rebentant una porta d’un cop de puny. Les dues escenes no són idèntiques –només faltaria–, però el llenguatge i els recursos visuals en ambdós casos són els de la historieta.
D’altra banda, si l’escena de “Goofy Visions” beu d’uns referents pulp, la historieta del submarí té uns deutes originals força diferents. La seqüència sembla inspirada pel cicle novel·lístic de Jules Verne, protagonitzat pel Capità Nemo i el submarí Nautilus, que conté escenes d’acció similars. L’origen vernià d’aquest còmic es pot reforçar amb unes declaracions fetes per Dalí a la revista Elle (1954). Quan li van demanar quines lectures li havien robat el cor de petit, l’autor va admetre «haver adorat» L’Illa misteriosa (1874). El rastre de Verne, doncs, encaixaria bé amb l’origen dels dibuixos.
Al marge d’aquesta possible ascendència, tampoc no hem d’oblidar que, a l’Empordà de principis del segle XX, el submarí era una icona totpoderosa que representava la ciència, el progrès i el republicanisme. Fem memòria: el 2 de maig de 1918 s’havia inaugurat a la Rambla figuerenca el monument a Narcís Monturiol, l’inventor de l’Ictíneo. Entre el jurat que havia qualificat el projecte del monument hi figuraven Carles Costa, Josep Pichot i Josep Puig Pujades, tres bons amics del notari Dalí.
Els vincles entre Dalí i Monturiol, doncs, ja es van anar forjant durant la infantesa del pintor. Ell mateix els reivindicaria, molts anys després, des de les pàgines de Vida Secreta tot dient: «Narcís Monturiol és l’inventor del primer submarí que navegà per sota l’aigua. Il·lustre fill de Figueres, té el monument a la ciutat i, fins on arriba la meva memòria, sempre he sentit una gran enveja per ell, perquè la meva ambició també era fer un gran invent d’aquesta mena». Per tot plegat, doncs, no sembla gaire forassenyat parlar d’una certa barreja de Verne i Monturiol en aquesta historieta inacabada. Haurem d’esperar, perè, a l’aparició d’altres vinyetes per recaptar més dades que ho verifiquin.


LA FIGURA DIGESTIVA DEL «CU-CUT!»
El Dalí de catorze i quinze anys era un lector compulsiu. A part de revistes juvenils, devorava llibres amb gruix intel·lectual, diaris i uns quants setmanaris d’humor per a adults.
De totes les capçaleres satíriques catalanes, publicades a principis del segle XX, l’artista va tenir una debilitat especial per ¡Cu-cut! (1902- 1912), revista que també editava Josep Bagunyà. El setmanari, abans de ser retirat de la circulació per problemes amb les autoritats, va conèixer un èxit espaterrant i va assolir uns tiratges de 30.000 i 40.000 exemplars –espectaculars per a una època en què la població barcelonina no arribava al mig milió d’habitants–.
La biblioteca particular del pintor conserva cent números de ¡Cu-Cut! –set són duplicats–. La col·lecció s’inicia amb el número 20 (15 maig 1920) i finalitza amb el 449 (29 desembre 1910). El conjunt es complementa amb els calendaris de la revista de 1903, 1905 i 1911 i el llibre monogràfic ¡Cu-Cut! (1967), de Lluís Solà i Dachs.
El Cu-Cut!, la popularíssima mascota que encarnava l’esperit sorneguer de la revista, era fill de Gaietà Cornet, director artístic del setmanari. Cornet va crear un camperol amb barretina, grassonet, xiroi i satisfet, que mostrava un som- riure de pam i mig. El personatge es va fer tan cèlebre que, un cop tancada la publicació, va continuar sent present a través d’objectes de marxandatge: ventalls, tabaqueres i figuretes. En algunes localitats el Cu-Cut! es va convertir en un capgròs que alegrava les festes majors. Era el cas d’Olot, on desfilava en companyia de la vella Xarruca i d’un noi, vestit de Patufet.
Dalí es va tornar a interessar pel Cu-Cut! a partir de l’estiu de 1960. El ninot, segons deia, representava el tipus humà digestiu (grassonet, galtut i ufanós) en oposició al tipus respiratiu (més esquifit i escardalenc). A més a més, al pintor li complaia mostrar la semblança del personatge de paper i tinta amb la fesomia del seu amic Salvador Claret, propietari de l’Hostal La Selva, de Sils. El senyor Claret no va trigar a ser convidat a Portlligat, on Dalí va fer que el fotografiessin a prop d’una imatge del Cu-Cut!, per remarcar les afinitats físiques entre l’un i l’altre (i s’ha de dir que no errava el tret).
La dèria daliniana pel Cu-Cut! s’havia iniciat, uns mesos abans de l’estiu, quan havia començat a recercar una figureta del ninot, que dugués un porró a la mà. Uns periodistes de la revista madrilenya Sábado Gráfico li van regalar un d’aquests ninots, sense porró, el mes de juliol. Dalí es va mostrar encantat perquè el present li recordava una figura que, segons deia, havia existit al parc de Barcelona: «Quan els nens li llançaven unes monedes, el Cu-Cut! feia una reverència i deixava caure uns caramels per la boca».
Durant l’entrevista amb Sábado Gráfico, l’ar- tista va explicar als reporters quin ús li volia donar al personatge: «Penso fer una publicitat de sistema desconegut fins a la data. Faré pastar unes coques amb la seva forma i les donaré a menjar els periodistes tan bon punt arribi a Nordamèrica. No s’oblidin vostès que la millor manera de fer publicitat és fer digerir per l’estòmac allò que es vol introduir».
És molt probable que la idea de fer els pastissos amb la forma del Cu-Cut! quedés aparcada, però Dalí va complir amb la seva promesa de presentar el personatge a la premsa ianqui. Quan va arribar als Estats Units, a finals de novembre, es va fer retratar amb una rèplica del ninot. Un diari va publicar la foto amb el títol “Salvador’s Dolly”. El text del peu plantejava un interrogant lògic als lectors: «Who is Cucut?».
De ben segur, aquesta mateixa pregunta se la podrien haver fet fer els espectadors de l’òpera La dama espanyola i el cavaller romà, d’Alessandro Scarlatti, amb decorats i dissenys de Dalí, que es va representar a Venècia l’any següent. Dalí havia manifestat, en vàries ocasions, el seu desig d’incorporar el personatge creat per Gaietà Cornet en els decorats de l’òpera i, d’alguna manera, el ninot va quedar associat amb aquell espectacle. Així queda reflectit almenys en una il·lustració del disc Dalí in Venice (Decca, 1962), dedicat al muntatge i que inclou un quadernet amb imatges de l’òpera dalinitzada. El ninotet rodanxó hi apareix amb l’afegit d’unes ales de papallona.
La figura del Cu-Cut! reapareixeria en altres projectes del pintor, alguns força sorprenents. Així, no va dubtar a convertir-lo en el protagonista del gravat Kosanaga chojo, que formava part de la sèrie Japanese Fairy Tales (1974). No deixa de tenir gràcia que, uns quants anys abans de la colonització del paisatge historietístic dels nostre país pels autors de manga i anime, Dalí col·loqués un personatge del còmic català a dins d’un projecte de matriu japonesa.

ENTRE XAIS I ESQUELLES
Salvador Dalí, a part de llegir patufets i cucuts, estava força al cas de la resta de publicacions d’humor humorístiques que s’editaven a casa nostra. Està constatat, per exemple, que l’artista també seguia L’Esquella de la Torratxa (1872- 1939). L’Esquella va ser una revista longeva, impulsada per l’editor gironí Innocenci López Bernagossi. Un altre gironí, el novel·lista Prudenci Bertrana, hi exerciria de director durant uns anys.
Que Dalí n’era bon lector, ho sabem perquè el 29 d’octubre de 1919 anota al seu diari que se’n va al casino figuerenc «a llegir l’Esquella i altres setmanaris». L’existència de vuit exemplars de la revista a la seva biblioteca corrobora la dada. El número més antic és el 718 (14 octubre 1892), el més recent el 2.858 (6 d’abril de 1934).
A part de les esquelles, podem conjecturar que el noi també va seguir amb interès els continguts gràfics de Papitu (1908-1937), el setmanari psicalíptic que va dirigir el seu admirat Francesc Pujols. A la col·lecció del pintor no s’hi conserva cap exemplar de la publicació, però sí que hi trobem la monografia posterior Papitu (1968), en la qual Sebastià Gasch i Joan Perucho van fer una tria dels seus continguts.
Podem arrodonir l’apartat papitesc dient que el crític d’art Rafael Santos Torroella creia detectar la influència de la portada del Calendari Papitu de 1922 en una obra daliniana de joventut: La Ballarina (1921-22). Aquesta peça, segons el crític, mostra «analogies significatives de ritmes i afectació estilística» amb la il·lustració de de l’almanac, obra del ninotaire García Escribà «Foller». Però, per ser sincers, aquestes analogies semblen més forçades que evidents.
Al fons de revistes del pintor també hi trobem un número d’El Be Negre (1931-1936): el 233 (22 abril 1936). Aquest setmanari, un dels més punyents de la nostra premsa humorística, solia fotre-se’n tot sovint del figuerenc, dels seus quadres i de la seva conducta excèntrica. A l’exemplar conservat, però, els redactors de la revista es comportaven i no li llançaven cap dard.
No sabem com devia encaixar Dalí les bromes d’aquest ramat de bens. És probable que les acceptés amb un somriure murri, fidel a la seva màxima que diu que l’important és que parlin d’algú, encara que sigui malament.

per Sebastià Roig

Reportatge publicat originàriament al Suplement Dominical de Diari de Girona (7/8/2011) reproduït per gentilesa del seu autor.

Anuncis

One comment

  1. Bon article a l’entorn del Dalí jovencell.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: