Conversa amb Lluís Juste de Nin (‘El Zurdo’ / ‘Esquerrà’)

Ninotaire de la clandestinitat.


Lluís Juste de Nin m’espera assegut en una butaca de la cafeteria de l’exquisit Hotel Casa Fuster, al peu del Carrer Gran de Gràcia. Això no és una entrevista perquè les preguntes no tenen cap rellevància. Parlarem d’antigues revistes, d’antics companys, de política, d’activitats clandestines, però sobretot de dibuix: «En la meva infància la meva eina d’expressió principal va ser el llapis. Vaig néixer amb el llapis i sabia que a través d’aquesta eina, que es podia convertir en arma, es podia fer emprenyar segons qui i es podia afalagar a segons quin altre.»

Lluís Juste de Nin, més conegut pel seu vincle amb el món de la moda a través d’Armand Basi, s’ha revelat des de principis del segle XXI com un dels dibuixants d’historietes més interessats per la crònica històrica. Autor de Els Nin. Memòria a llapis d’una família catalana (Planeta i Columna, 2004) seguit de Montecristo 1941 (Edicions de Ponent, 2007), El Guepard 1970 (2008), Barcelona 1931. L’Educació Sentimental (2009), El Quart poder (2010), o La Muntanya Màgica (2011), premiat amb el Nautilus la primera Nit del Còmic a Badalona, avui intentarem aproximar-nos a una faceta seva molt menys coneguda. Amb els seus dibuixos satírics va participar activament en l’efervescència de la lluita antifranquista.Tothom reconeix l’important paper dels humoristes en les escletxes que es van obrir al final del règim franquista i el pes dels ninots i l’humor com a imprescindible revulsiu en les emblemàtiques revistes de la transició. Però ben poc s’ha parlat dels dibuixants que criticaven el poder des de la premsa clandestina. Més enllà de Hermano Lobo, Por Favor, o El Papus, hi havia caricatures molt més punyents i perilloses que circulaven sense l’autorització de la censura. Sembla mentida que la persona que tinc al davant, august, elegant i solemne, sigui el mateix que en aquells temps utilitzà el pseudònim de ‘El Zurdo’ –i més endavant ‘Esquerrà–, per flagel·lar el franquisme amb els seus dibuixos.

«Em vaig casar molt jove, i amb la meva dona la Neus aviat varem entendre que a través del PSUC era el millor lloc des d’on articular el nostre antifranquisme. Tots els que érem del PSUC érem comunistes? La veritat és que no. Però el partit en aquell moment era un catalitzador, un aglutinador d’antifranquistes.» El PSUC eren les sigles del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Havia nascut el juliol del 1936, com a fusió de la Unió Socialista de Catalunya, la Federació catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari, amb la intenció d’unir esforços per enfrontar-se al feixisme de Franco. Després el 39 fou reconegut com a secció catalana de la Tercera Internacional, cas únic de reconeixement d’un Partit Comunista d’una nació sense estat, però que comportà també tensions interiors. El PSUC impulsarà durant anys la lluita antifranquista des de l’interior i l’exterior, si bé la pressió franquista desmantella una vegada i una altra els intents de crear una estructura a Catalunya, detenint i afusellant els seus membres.

En Lluís es tusta la frondosa cabellera blanca i continua explicant l’inici de la seva activitat al PSUC: «Devia ser cap a l’any 68 que vaig dibuixar com uns còmics que aleshores es transformaven en octavetes per distribuir per la Zona Franca. El personatge que jo dibuixava era un nen, una mena de Mafalda, que es deia Cosme, pel CO de Comissions Obreres.» La confederació sindical CCOO es va vincular durant la seva fundació amb el Partit Comunista i a base d’infiltrar-se en els Sindicats Verticals del Franquisme, va aconseguir vehicular un important moviment obrer.

«Ja t’ho pots imaginar, havies de dibuixar directament sobre la cera per tirar amb el ciclostil i la vietnamita. No et podies equivocar!» El mimeògraf, més conegut amb el nom de vietnamita, era una petita màquina que mitjançant una petita rotativa manual permetia reprografiar de forma ràpida i fàcil una gran quantitat de còpies. Sobre una matriu especial de paper encerat, s’hi podia escriure a màquina o dibuixar mitjançant un punxó. Aquest mateix full de paper, un cop entintat per l’altra banda, feia la funció de planxa a l’hora d’estampar les còpies.

«El Jordi Socías, actualment fotògraf del diari El País, i aleshores vinculat al PSUC del barri d’Horta, em va venir a veure, i amb ell vàrem crear al barri d’Horta una de les primeres revistes que vaig fer. Es deia Horta, és clar. Érem dues persones, que ens reuníem a casa meva els dissabtes a la tarda i fèiem la revista. Es tractava de les noticies del barri, amb una vessant d’agitació i anaven bastant il·lustrades. Això va durar més d’un any.»

Xarrupem lleugerament el suc de taronja. Quan toca parlar d’Emili Domingo, una espurna d’emoció brilla en el fons de els seves pupil·les: «Un dia va trucar una de les persones que ha estat un autèntic revolucionari i un autèntic home d’esquerres. Era l’Emili Domingo. Crec que el seu nom hauria de sortir amb negreta. Amb la seva dona, la Maria, –s’havien conegut a Tolosa, venien de l’exili–, la primera cosa que van fer quan van tornar, tot i trobar una bona feina, va dedicar-se a organitzar cèl·lules clandestines del PSUC.» L’Emili Domingo és un de tants homes i dones que van lluitar pels seus ideals de manera anònima i desinteressada durant la negra nit del franquisme. Recullo unes paraules seves del catàleg Retrats de migració (1), “Va arribar el moment de dir: o ens quedem a França per sempre o ens n’anem. La nena ja tenia 14, el nen en tenia 6. Els meus pares es van quedar allà. (…) Jo estava molt il·lusionat amb la idea de venir a fer coses pel país. La Maria ho va passar molt malament perquè quan vam venir aquí ens vam trobar molt sols. (…) Vam marxar el 39 i vam tornar al 68. Són 30 anys, i en 30 anys et trobes que ja no coneixes a ningú, i a més sota el franquisme. No sabíem ni on havíem d’anar a comprar un mirall. No sabia el que era un carajillo… Estàvem perduts”.

La veu d’en Lluís, profunda i pausada adquireix un to encara més solemne quan recorda l’Emili. «Era comercial, i deu o dotze anys més gran que nosaltres, i el dia que es va presentar a casa meva em vaig endur un ensurt, perquè amb la corbata i l’americana, em vaig pensar que era de la policia social!», exclama mentre una franca rialla s’escola sota el seu pulcre bigoti.

«En aquell moment ell era el responsable polític i de propaganda del barri de Sant Andreu – Bon Pastor. I és el gran culpable que el grafisme entrés dins la propaganda i l’agitació antifranquista a Barcelona. Ell va viure el maig del 68 francès i quan va venir aquí tenia les idees molt fresques.» En Lluís ha fet els deures. Consulta durant uns segons un full amb algunes notes i dades abans de continuar desgranant a seva crònica de la clandestinitat: «Ell va proposar-me fer una revista molt ambiciosa. Amb ell vam fer una revista a nivell del Barri de Sant Andreu Bon-Pastor, que es diria La Huelga!, on ell tenia clar que hi volia tants dibuixos com lletres.»El número ú de La Huelga!està datat el desembre de 1971. A l’Arxiu Històric de CCOO s’hi conserva fins el número 14, de gener de 1974.

En aquest punt de la conversa, la gola del Lluís no es desembussa ni amb un llarg glop de suc de taronja. «Com pot entendre, això a mi em va impedir ser un ninotaire normal, publicar dins la legalitat. Jo havia publicat com il·lustrador a la revista Tele/estel, i firmava Nin. Però a l’abocar-me a fer dibuixos pel PSUC, vaig haver d’optar per una via o altra. I malgrat  vaig rebre propostes de El Noticiero Universal, de Mundo, de La Hoja del Lunes, vaig haver de dir que no perquè la brigada politico-social m’hauria vingut a buscar de seguida. Això va ser una renúncia que em va obligar a plantejar-me professionalment per una altra banda. Aquest va ser un dels més grans sacrificis que vaig haver de fer.» La Brigada de Investigación Social era el cos repressor de la policia franquista. Depenia directament dels Governadors Civils i duia a terme tota la tasca de repressió i seguiment d’activitats antifranquistes, actuant sense cap mena de control judicial. No pocs detinguts van deixar la vida a les sales d’interrogatoris de la Brigada, i alguns dels testimonis de les tortures a les que sotmetien els detinguts són esfereïdors (2). «Havíem d’anar molt amb compte, i jo encara més, perquè qualsevol caricatura de Franco tenia una condemna a presó amb un plus important per “ridiculización al Jefe del Estado”. Recordo quan van detenir l’Emili, ell no va dir res i nosaltres sabíem que no diria res això és un heroi.» Cal acudir als llibres d’Antoni Batista La Brigada Social, (Barcelona, Empúries, 1995) o La Carta. Historia de un comisario franquista (Barcelona: Debate, 2010) per no oblidar el que feu el règim per mantenir el poder mitjançant la por i la coacció. Afortunadament el Lluís no va tenir la mala sort de caure a les mans de la policia franquista i va poder reconduir la seva vocació artística per altres camins: «Familiarment estava vinculat amb els Basi i em vaig convertir de la mà de l’Armand Basi, en professional del tèxtil primer, i en dissenyador després. I em vaig enamorar de la moda.»

Eren uns anys de revolucions personals i individuals, que es desenvolupaven alhora que la revolució social. Naixia la contracultura, amb inquietuds múltiples i diverses, ofegades per l’abassegador franquism: «Vers l’any 68-69 hi havia tot un grup de gent, tots vinculats amb el PSUC, que tots érem relacionats amb el grafisme. Hi havia en Ferran Cartes, grafista i dissenyador que avui també és escultor; Eduardo Romero-Girón, fotògraf, igual que en Jordi Rocasalbas i en Jordi Socías; en Joan Batallé, grafista que després es va especialitzar en portades de llibres i un sol ninotaire que era El Zurdo. Aquests formàvem el grup Plàstica Popular. Raó de la seva existència: millorar la qualitat de la propaganda i la premsa clandestina. Fèiem pancartes, i pòsters i octavetes i tota mena de material de propaganda Recordo que el Cartes sempre deia: “Hem de subvertir la professió!”»

En paral·lel naixien altres col.lectius, com l’Equipo Crónica, Onomatopeya o El Cubri, que amb similars inquietuds acabarien per donar forma a l’estètica de la transició. Sembla que la nostàlgia arravata per uns instants en Lluís quan acaba afirmant «Va durar el que va durar, però va ser molt interessant, perquè utilitzant la fotografia, el grafisme i tot plegat, ho aplicàvem a la propaganda. En el fons ens vam fer ressò del que passava a França amb el maig del 68. Crec que vam ser útils i vam viure moments històrics importants.» Sigui com sigui, en aquell moment fou la primera vegada que algú es preocupava per l’estètica de la lluita antifranquista.

«Jo dibuixava, pel meu compte, una història de Catalunya, tota en còmic, en que explicava la República, la Guerra Civil i la victòria franquista. És clar que no en deia història de Catalunya, sinó que vaig inventar-me un poble que es deia Vilaninota. És clar que això jo no esperava que es publiqués, és clar però l’Emili Domingo em va proposar que el PSUC ho publiqués. Ell m’assegura que fou el primer còmic clandestí de l’interior. Des de Barcelona, i d’una forma rudimentària vam poder fer-ne una difusió bastant considerable. Però ell és qui realment va proposar-ho.» La Història de Vilaninota va publicar-se el 1973, poc abans que El Rrollo enmascarado de Farriol, Mariscal, Nazario, Pàmies i Villafuerte (3). Després vindrien Catalina, Pauperrimus Comix, De Quommic, Nasti de plasti, Picadura Selecta, El Carajillo Vacilón i tot l’underground barceloní, que deixa una interessant col.lecció de còmics, fanzines i publicacions contraculturals més corals, menys polititzats –malgrat ser-ho– però molt més coneguts, no sé si pel fet de ser en llengua castellana…

Els sucs de taronja s’han evaporat però la conversa segueix encara ben viva. «Dins el PSUC, la branca sindical tenia molta força. Ens vam plantejar el repte de fer alguna cosa informativa, seriós i de fort impacte destinada a la CONC la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. l’Emili em va presentar en Jaime Aznar, coordinador del primer setmanari a nivell nacional, editat en la clandestinitat. Es tractava de Luchas Obreras. I això ho fèiem a casa meva, els dissabtes a la tarda, amb la meva dona, la Neus Aranda i una altra noia, l’Àngels Martí picant els textos, i el Jaime Aznar portant els articles i jo dibuixant assegut a terra en una taula molt baixa.»

Luchas Obreras, subtitulat “Portavoz de Comisiones Obreras de Cataluña” va fer el seu número zero el novembre de 1973. El ritme d’aparició era setmanal, i aviat passà a subtitular-se “Boletín informativo de Comisiones Obreras de Cataluña”, si bé a partir del número 5, el “Cataluña” es convertí definitivament en “Catalunya”. El desembre de 1974, amb el seu número 45 passà a ser “Semanario de las Comisiones Obreras de Catalunya” i el març de 1975, finalment, “Semanario de la Comisión Obrera Nacional de Catalunya”.  «La revista tenia una gran tirada. Es repartia a fàbriques, barris, inclús per correu. Aquí els dibuixos de El Zurdo van començar a sonar. I així vaig acabar dibuixant també per l’òrgan central del PSUC, que era el Treball. També vam fer pòsters i adhesius. Recordo un gran pòster que vaig dibuixar quan els fets terribles de Puig Antich.» La revista va viure la mort del dictador, i va arribar fins al seu número 79, datat el 30 de novembre de 1975, i els seus dibuixos van sonar, però mai van assolir el mateix reconeixement dels dibuixants que publicaven a les publicacions que no eren clandestines. Quan el 1987 Ivan Tubau publica la segona edició del seu estudi El humor gráfico en la prensa del franquismo, no inclou cap referència a les vinyetes de la premsa clandestina, cosa que es podia entendre que no fes en la primera edició, del 1973. Però és que els dibuixos dels humoristes més coneguts del país també tenien el seu espai a la premsa clandestina: «També havíem demanat acudits al Perich, i els publicàvem a les nostres publicacions clandestines. És clar que es tractava d’acudits que ell ja hagués publicat i que no el comprometessin. I entre això i que va anar a viure a Premià de Dalt, com jo, també vam tenir una important relació. Sempre em deia “Com és que tu que et dius Nin estàs amb els estalinistes?”»

El pis dels Juste de Nin a l’Avinguda Tarradellas –en aquell moment encara era Infanta Carlota– era una redacció a temps parcial en la que hi havia una febril activitat clandestina. «Hi havien passat gent com el José Luís López Bulla o el Paco Frutos, responsables polítics de l’operació. I ara penso que era veritablement perillós que vinguessin a casa. Aquesta publicació cada notícia era il·lustrada, i a la contraportada hi havia un còmic. I tot dibuixat a casa, amb el ciclostil, el dissabte a la tarda, mentre els meus pares, que no ho sabien els havíem dit, per tal que no patissin, que formàvem part d’un Ateneu cuidaven la meva filla.» Eren anys de precaucions i renúncies «Durant molts anys no vaig tenir ni un dissabte per mi.» Eren anys de consignes i prudència, malgrat a vegades el cor podia més que no pas el cap: «Els de l’aparell de propaganda no podíem anar a manifestacions però jo hi anava!»

Reclinant-se en la gran butaca encoixinada, passa els dits entre els cabells abans de continuar: «Enmig també va néixer l’Assemblea de Catalunya i també vaig dibuixar molts pòsters, adhesius i molt material per a l’Assemblea de Catalunya. Em reunia amb en Pere Portabella i feiem una revista que es deia L’Assemblea.» Constituïda el novembre de 1971 per iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, l’Assemblea de Catalunya va agrupar la gran majoria de partits, sindicats i organitzacions polítiques i socials que operaven contra el règim.

«Jo era dissenyador i anava molt a Paris. Cada mes i mig havia d’anar-hi per temes de feina, i així vaig poder conèixer la gent de la redacció de Mundo Obrero, com el seu històric director, en Federico Melchor o en Manuel Azcárate. Allà em van demanar de fer les il·lustracions dels articles que signava un tal M. Sánchez Molbatan, “que también es catalán, como tú“, i no era altre que el Manolo Vàzquez Montalbán. Això, és clar feu que s’establís una gran relació amb el Manolo.» En Lluís vibra quan recorda la figura de Manolo Vázquez Montalbán, un dels nostres esperits més lliures i inconformistes, un dels escriptors més lúcids i penetrants del nostre segle vint.

Jo paro esment al relat pràcticament hipnotitzat, amb els ulls intensament fixats en el meu interlocutor, que desgrana, charmant, vivències i anècdotes: «És clar que a Paris, en aquells anys, era un lloc de gran activitat. Vaig conèixer-hi el Rafael Alberti, en Raimón, el Paco Ibáñez També hi vaig conèixer la gent de Le Canard Enchainé de la mà del Vàzquez de Sola, i vaig conèixer gent com en Pino Zac, el Moisan, en Siné… » La premsa francesa, amb Le Canard Enchainé al capdavant era la que publicava les caricatures més inclements amb el vell general Franco. Andrés Vázquez de Sola, nascut a Cadis i exiliat a França fou un dels més punyents caricaturistes, autor de llibres memorables contra el dictador com La triste vie dun homme triste (Editions Azur, 1968) –editat a Espanya el 1976 amb el títol: Seré Franco. La perra vida de un perro flaco (Ediciones 99)–, Le Général Franquisimo (Ruedo Ibérico, 1971), La Franquissima Gràcia: El procés de Burgos (Edicions Catalanes de Paris, 1972), Vida y muertes del General Franquisimo (Ediciones Ebro, 1974), o Vie sexuelle du Général Franquisimo (Editions Midi Livre, 1975). Pino Zac, Moisan o Siné son tres dels principals dibuixants de premsa francesos dels anys 70. Zac, dibuixant i realitzador de cinema d’animació nascut a Itàlia protagonitzà diversos processos judicials per la seva sàtira mordaç. Moisan aconseguí els retrats més sarcàstics del General De Gaulle amb el seu traç barroc i bigarrat, i Siné és encara avui, amb més de vuitanta anys a coll, un enfant terrible que escandalitza els polítics amb els seus dibuixos.

Però tornem de França i intentem reprendre el fil de la nostra conversa. «La sèrie que fèiem amb el Manolo es deia “Cambiar la vida, cambiar la historia”. És clar que aleshores va néixer la nostra amistat. Era molt més moderat del que la gent es pensa i alhora era molt més revolucionari del que molts creuen. Ell em feia arribar els textos, o venia a casa meva, i jo un cop fets els dibuixos havia d’enviar-ho tot plegat a París, amb un sobre sense remitent i urgent, com aquell parent desesperat que envia una carta,  a una adreça que canviava tot sovint, excepte quan jo anava a París, que hi anava prou sovint per la meva feina, i entremig de catàlegs de moda portava els meus dibuixos i altres articles per al Mundo Obrero.» Aquesta publicació del Partit Comunista espanyol havia nascut el 1930, i durant molt de temps aparegué de forma diària. Des de l’exili i la clandestinitat fou una de les eines més importants dels comunistes en la seva activitat subversiva.

En aquell moment El Zurdo –o les inicials E.Z.– ja havíen deixat pas a l’Esquerrà. Era el mateix dibuixant, de traç suau però net, amb una forta influència –com no pot ser d’altra manera!– de dibuixants francesos com Wolinski o Sempé, però amb més consciència nacional. «El meu trencament amb el PSUC va ser quan van renunciar al dret a l’autodeterminació. Recordo que vaig tenir un enfrontament amb en Jordi Solé Tura i li vaig tornar el meu carnet. Jo ja feia temps que no signava ‘El Zurdo’ sinó ‘Esquerrà‘. Així em relaciono amb Nacionalistes d’Esquerra, que tenien una revista que es deia Més Lluny, com la cançó del Llach. I em vaig vincular com a ninotaire dels butlletins i material de La Crida.» Nacionalistes d’Esquerra fou un moviment polític nascut el 1979 que pretenia aplegar tot l’independentisme d’esquerra i es va dissoldre el 1984 degut a diversos revessos electorals. La Crida –és a dir, La Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes–, fou un moviment catalanista nascut al paranimf de la Universitat de Barcelona el març de 1981 en favor de la normalització de la llengua catalana.

«Per dibuixar cal tenir una raó. Si no dibuixo a favor o en contra d’alguna cosa no em ve de gust. O si no, com a mínim, poder relatar, explicar coses. Quan Nacionalistes d’Esquerra va punxar vaig tenir una certa decepció i em vaig dedicar molt a la meva feina de dissenyador, i els dibuixos van anar quedant en el terreny particular… fins l’any 1999, al morir la meva mare, que guardava moltes coses de la família. En aquell moment va coincidir que vaig recuperar molta informació de la família i vaig recuperar la connexió amb la família Nin d’Amèrica. I vaig posar-me a dibuixar de nou. Així va néixer Els Nin. I va ser el Manolo que em va esperonar a publicar-ho. I des d’aleshores no he parat… Però això ja és una altra història» Sí. És una altra història i d’altres ja l’han glossat(4). Ben just al contrari del que ens acabes d’explicar ara. Gràcies Lluís.


 Jaume Capdevila

 

Notes

(1)  Retrats de migració. Barcelona: Fundació Cipriano García-Arxiu Històric de CCOO, 2005. [Catàleg d’exposició] p.66-71

(2) Vegem, per exemple el text de RISQUES CORBELLA, Manel. “La tortura y la brigada político­social. Barcelona 1947”, a Historia Social, núm. 44, 2002

(3) Sobre aquesta mítica publicació, recomanem la visita al text de MARTÍN, Antonio “Nacimiento y primeros pasos de El Rrollo enmascarado”  a Tebeosfera

(4) Repasseu, entre altres, els articles de:

VIDAL, Jaume. “La Guerra del Marroc” a Avui, 25/03/2010

A.G.M. “Juste de Nin se adentra en los años 20 con un cómic histórico” a El Periódico, 11/03/2010

ROCA, Xavier. “Adaptant Thomas Mann” a Avui, 06/04/2011

BAÑOS, Jordi Joan. “La estirpe de los Nin” a Cultura/s (supl.) La Vanguardia, 3/03/2004

Advertisements

5 comments

  1. El suc de taronja es va acabar però no sé si el suc d’un personatge tant vital com el de l’Esquerrà s’acaba aquí. Llarga entrevista que s’ha fet curta!
    Felicitats per l’esforç!

  2. Fontana Bertrán, Josep M.

    Magnífica entrevista. Enhorabona a l’entrevistat i l’entrevistador. Lluís, has de recopilar la teva activitat antifranquista i catalanista perquè no quedi en l’oblit de les hemeroteques. Una abraçada, José M. Fontana

  3. Arribo una mica tard però, felicitats per la no entrevista. Excel·lent, interessant, … aniria bé de recuperar aquets dibuixos …
    Jordi Riera

  4. Si esteu interessats en la premsa satírica de fora de Catalunya, però en català, feu-li una ullada a El Corcó que feiem a Sueca (País Valencià) a finals dels setanta principis dels vuitanta. Tots els exemplars en pdf: http://elcorco.com/index.php?option=com_remository&Itemid=125&func=showdown&id=8 Vídeo amb els autors: http://elcorco.com/index.php?option=com_content&view=article&id=380:el-corco-documental&catid=31:videos-de-sueca&Itemid=121

  5. Vicent, gràcies per ampliar aquest apunt amb el Corcó. No el coneixia i els teus enllaços són molt bons!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: