Els Salons d’abans dels Saló del Còmic

per Sebastià Roig

1. Un ofici amb poc benefici
Ser ninotaire a Catalunya, abans de la Guerra Civil, equivalia a treballar en una feina poc glamurosa i mal pagada.

El dibuixant i periodista Jaume Passarell en una crònica a Mirador, el maig de 1935, es lamentava del poc ressò que aquest ofici obtenia entre les capes més cultes i il·lustrades del país: “Si els amateurs d’ací es mostren pròdigs en l’adquisició de pintures i escultures de tota mena, es giren d’esquena, en canvi, davant dels ninots o dels dibuixos humorístics. El dibuix acolorit, amb un peu divertit a sota i la caricatura personal, estilitzada i aguda, fruit d’un esperit d’observació que arriba, molts cops, al moll de l’ànima humana, no els interessa, almenys com a obra d’art. Només els fa riure. Hi passen pel davant, se’l miren una estona, riuen i marxen. Ja han complert. En canvi, davant d’un quadro de dimensions desmesurades o d’una escultura de tamany impressionant -només pel tamany-, que no diuen res, per la senzilla raó que són obres en què només hi ha mans, pedra o color, no titubegen a adquirir-les, convençuts, ingènuament, que es tracta d’obres mestres”.

Si el classisme existent entre “arts majors” i “menors” era un fet que jugava en contra del prestigi del dibuix humorístic, des d’un punt de vista industrial i crematístic les coses no anaven gaire millor. Tot això ho va poder comprovar en carn pròpia el pintor Antoni Clavé, quan va haver d’exiliar-se a París l’any 1939 i va haver de subsistir dibuixant el que calgués.

Els atzars laborals van dur Clavé a entrevistar-se amb l’editor Ettore Carozzo, el qual li va encomanar una pàgina d’historietes a l’estil americà. Com relata al llibre Antoni Clavé fa memòria, l’editor parisenc la va trobar bé i li’n va encarregar d’altres: “Em va preguntar el que cobrava a Barcelona per una pàgina semblant. Jo guanyava vint-i-cinc pessetes i l’Opisso, trenta-cinc; vaig mentir, però, i li vaig dir trenta-cinc (uns cent cinquanta francs). I comentà que era molt poc, ja que ells pagaven cinc-cents francs. I jo vaig preguntar si era per mes; “no, per pàgina”, respongué. Jo no me’n sabia avenir.”

Aquest és un exemple aclaridor de la diferència d’escala entre les indústries culturals europees i les catalanes. Mentre a França la professionalització del mitjà era ben remunerada, aquí succeïa tot el contrari. Jaume Passarell ho resumia així: “la gent es creu que els humoristes del dibuix han vingut al món amb la trista missió, enganxada a l’esquena com un estigma, de fer riure a la gent primària, i encara de franc, per afegidura”. Un estigma que, per desgràcia, encara continua vigent en el subconscient popular i empresarial del sector.

2. Ninotaires… al Saló!

Abans del 39, quan tots aquests invents del Saló del Còmic ni s’intuïen, els nostres ninotaires ho tenien força magre: per augmentar el prestigi, l’autoestima i col·locar originals havien de fer exposicions a les galeries d’art; val a dir, en uns establiments on la majoria del públic infravalorava l’art popular. Cal dir, però, que indrets de renom com les Galeries Dalmau, la Sala Parés o la Sala Gaspar exhibien amb regularitat els treballs dels ninotaires més preeminents. El format de les mostres acostumava a ser individual. Les exposicions col·lectives no sovintejaven gaire, però, estimulades per l’èxit del ‘Salón de caricaturistas’ de Madrid, endegat l’any 1909, Barcelona va tirar endavant algunes experiències similars.

El tret de sortida dels ‘salons’ catalans va tenir lloc el gener de 1916, data d’inauguració del primer ‘Saló d’Humoristes’, a la Sala Mozart, impulsat per Joan Grau Miró i Josep Ma. Molina. En aquell moment les publicacions d’humor més conegudes eren La Campana de Gràcia (1870), L’Esquella de la Torratxa (1872), En Patufet (1904) i Papitu (1908), que va dirigir Francesc Pujols. Al TBO encara li faltava un any per néixer.

Al primer ‘Saló’ hi van participar, entre d’altres, ‘Apa’, ‘Bon’, Llorenç Brunet, Castanys, Cornet, Fresno, Junceda, K. Hito, Opisso, Passarell, Tito, Xaudaró, Remigius i Picarol. La secció retrospectiva mostrava dibuixos publicats a L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. Cinc dècades més tard, Castanys recordava la gesta dient: “No crec que cap altre Saló d’Humoristes hagi superat ni tan sols igualat l’aportació d’obres d’aquell”. Castanys afegia: “L’èxit de públic fou immens. Pel que respecta a la venda, no va satisfer les nostres aspiracions, però tampoc no fou descoratjadora”. Un dels visitants, el senyor Compte Viladomat, va cometre la proesa de comprar set obres de cop.

A la segona edició del Saló, el 1918, Castanys es va empescar un estratagema perquè Compte Viladomat també li adquirís una obra: li va fer una caricatura i la va penjar. Però quan el comprador es va trobar davant del seu retrat, “arrugà el front, restà silenciós, aclucà una mica els ulls, retrocedí unes passes, donà un tomb per la Sala i, després d’acomiadar-se dels presents, desaparegué per a no tornar més. La desolació quedà retratada en el semblant de tots. La consternació fou general”.

3. Un parèntesi amb llibre

Si el segon Saló d’Humoristes havia trigat un parell d’anys a materialitzar-se, per veure el tercer caldria esperar fins al 1925… Mentrestant, havien tret el cap i desaparegut publicacions del ram com Cuca Fera (1917) i L’EstevetXut! (1922) començava a fer forat. De professionals, doncs, n’hi havia a cabassos, però ningú no es veia amb cor de tirar endavant un quart saló. (1921-1923), dirigida per Manuel Carrasco i Formiguera. La revista esportiva

L’any 1928, l’escriptor Xavier Picañol va plantejar al dibuixant Joan G. Junceda, la possibilitat de reprendre’ls. Junceda no hi va demostrar gaire entusiasme: “La visió d’una exposició d’aquestes —va respondre—, més aviat produeix una sensació desagradable. És com, per exemple, si us tanquessin a una sala on hi hagués enceses cent o dues centes bombetes de moltes bugies. Que a aquesta sala hi afegissin deu o dotze fonògrafs tocant tots una cosa diferent. Si després us hi posessin encara un parell de sirenes i una banda de cinquanta o seixanta músics tothom tocant per les seves, acabaríeu malalt. Amb les exposicions col·lectives passa el mateix”.

El 1931, veia la llum El Be Negre, una capçalera satírica sota la direcció de Josep Maria Planes, destinada a convertir-se en l’últim gran referent mediàtic abans de la Guerra Civil. Aquell mateix any, el dibuixant Feliu Elias, ‘Apa’, publicava un llibre teòric: L’Art de la caricatura, on reivindicava l’humorisme contemplatiu i cognoscitiu, sorgit d’una causa intel·lectiva, i l’equiparava a qualsevol obra d’art pur.

El volum d”Apa’ va ser ben rebut pels lletraferits. Malgrat les diferències inevitables, podem aventurar que va ser un revulsiu en pro de la tasca dels ninotaires equiparable al que, quatre dècades més tard, representaria el volum Los “comics” arte para el consumo y formas pop (1968), de Terenci Moix.


4. El retorn dels salonistes

L’any 1933 va ser important per als professionals del gremi. Aleshores, es va constituir el Sindicat de Dibuixants, ran d’unes iniciatives encapçalades per l’artista andalús Helios Gómez.

En paral·lel, es donava a conèixer en societat l’Associació d’Humoristes de Barcelona. Aquesta va voler reprendre el fil perdut dels salons i va muntar el primer Saló d’Humoristes, del 21 de gener al 12 de febrer de 1933, a la Galeria Emporium. En aquella ocasió hi van participar 42 autors i s’hi van exposar 130 dibuixos. L’única obra del catàleg que es podia qualificar d’historieta era la pàgina muda d’Artur Moreno, titulada ‘La sirena i el pescador’. La resta de participants -entre els quals hi havia els germans Elias, Bofarull, ‘Bon’, Castanys, Junceda, Nogués, Opisso, Quelus, Shum i Xirinius- hi publicaven acudits o caricatures.
Jaume Passarell, des de Mirador, criticava el gruix de la mostra. “Fa l’efecte, després d’una ullada de conjunt, que cap dels expositors no s’hagi amoïnat massa en la tria de les pròpies obres. Que gairebé tots, especialment els humoristes que frueixen d’un major prestigi, els que tenen un nom acreditat, s’hagin limitat a complir”.

El dibuixant tornà a mostrar-se combatiu en ocasió del segon Saló d’Humoristes, que l’Associació va organitzar, l’any 1934, a les galeries Syra. Des de Mirador, Passarell clamava: “Constatem un fet: ha estat el saló més inferior de tots. Les aportacions dels artistes no han estat gaire afortunades. Excepte uns dibuixos de Junceda i un altre dibuix deliciós de Xavier Nogués, la resta semblava executada per aficionats. Ultra aquests dos, hi ha hagut la conferència donada per En Francesc Pujols, de la qual es pot dir que ha estat, en realitat, la manifestació d’humorisme més brillant que s’ha celebrat al dit Saló”.

Si les nostres informacions són correctes aquest va ser l’últim Saló d’Humoristes. A canvi, el 1935, una colla de dibuixants es va aplegar sota l’acrònim N.I.P.U. i, el 4 de maig, van fer una mostra col·lectiva a la Sala Gaspar.

Hi eren presents Junceda, Castanys, Opisso, Calzina, Cornet, Mestres, Moreno, Prat, Quelus, Roca i Xirinius. Passarell, contra el que es pugui témer, la va elogiar. Escrivia: “En conjunt, l’exposició dels N.I.P.U. és important. És, també, alegre. Fa molt contrast amb les que celebraven abans els nostres humoristes, la característica de les quals eren la tristesa o la grisor”.

Els N.I.P.U. van tornar a la Sala Gaspar el 25 d’abril de 1936. Hi participaven Quelus, Xirinius, Prat, Moreno, Opisso, Castanys, Junceda, Llaverías i Calzina. Passarell reprenia la crònica en positiu: “Els ninots són bons tots. Res d’aquells alts i baixos tan acusats que hom palesava en els salons d’humoristes barcelonins” i afegia, amb esperança, que l’activitat del col·lectiu, “ben orientada, pot arribar a constituir una entitat artística important, un saló d’humoristes autènticament barceloní, l’aglutinador dels valors catalans, despullats d’influències forasteres. És l’avantatge que té fer les coses en català”.

Eren altres temps, sens dubte. Però val la pena deixar constància que entre 1916 i 1936 es van fer intents per consolidar el que serien els precedents dels nostres salons del còmic. La fortuna, però, no va estar de la seva banda.

Publicat originalment al Butlletí Electrònic de la Societat Catalana de Ciencia-Ficció i Fatasia, núm. 4 (maig – juny, 2007)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: