LA MEMÒRIA DELS DIBUIXANTS. Els dibuixants catalans de l’època de la República, guerra civil, postguerra i exili

Per Jordi Artigas i Candela

Aquest projecte està destinat a reivindicar la memòria dels dibuixants catalans durant aquell convuls període de la nostra història que conté cinc propostes concretes i que al final detallaré. Potser aquest primer pas donarà l’empenta necessària per a dur-les endavant. Ara, però, es tracta de fer una mica d’història d’aquesta Comunicació i Projecte, en concret del primer que avui faig públic. Alternant el meu treball de dibuixant amb l’interés per la història tant del dibuix com del cinema, el precedent més llunyà tingué lloc entre 1979 i 1983 aproximadament amb una llarga tanda d’entrevistes personals amb dibuixants per a elaborar una història del cinema d’animació a Catalunya. Posteriorment en base a entrevistes i investigació vaig anar publicant articles a nombroses revistes, les més destacades han estat “Primeras Notícias” (1988-1991), “La Il·lustració” (1995-1998), i actualment “El Còmic de la Premsa comarcal” on col·laboro des de 2004.

Però el meu interès sobre aquest tema particular dels dibuixants represaliats per Franco i el seu règim va néixer en els anys previs a 1995, data de la publicació de Les Caricatures de Franco, obra per la que s’interessà Josep Maria Espinàs director de les Edicions La Campana. L’obra reproduïa 162 caricatures del dictador publicades a diversos països, un tema fins llavors inèdit i que ningú s’havia preocupat d’investigar, el material abarcava els anys de 1936 a 1995. L’obra contenia també un llistat de biografies de cada un dels dibuixants, però algunes d’aquestes notes biogràfiques, sobretot les dels catalans i espanyols de la generació de la República i la guerra civil, les vaig haver de deixar en blanc doncs les dades eren tant escasses i incompletes que no pagava la pena posar-hi dues dades. Alguns articles i textos sobre aquests dibuixants de reconeguts especialistes en el tema, acabaven la nota dient “s’exilià o se’n anà a l’Argentina o a Mèxic i se li va perdre la pista”. Que trist!, vaig pensar, passats tants anys i ningú havia mogut un dit per investigar que havia passat amb aquest o aquell altre dibuixant que el 1939 havia hagut d’iniciar el camí de l’exili; potser per a no tornar mai més a la seva terra. O si es va quedar per patir els rigors de la dictadura, que era pitjor?. I llavors en el 1998 vaig tenir la idea d’intentar buscar l’agulla en un paller: vaig decidir escriure una carta que varen publicar un parell o tres diaris de Barcelona demanant si tal o qual dibuixant tenia encara uns parents a Catalunya després de tants anys.

© Ramiro Mondragón

Amb gran alegria i sorpresa vaig rebre 3 o 4 contestacions, la primera era de la germana del dibuixant Josep Alloza que havia mort a Veneçuela, que per això constitueix per ami la figura central d’aquesta investigació. També contactà enviant-me un magnífic dibuix, un cosí de Ramiro Mondragón del Río, que s’exilià i morí a França. Posteriorment l’historiador de Madrid Benito Bermejo ,que llavors encara estava investigant per al seu magnífic llibre sobre el fotògraf Frederic Boix internat a Mauthausen- , m’indicà l’adreça de la vídua de Josep Cabrero Arnal que havia estat també en aquell terrible camp i que morí exiliat a França. A aquest rosari de contactes s’afegien també les dades d’exiliats a França com les de Josep Escoda que havia conegut a Cabrero Arnal i que inclús m’envià un àlbum del famós “Pif le chien”. I també l’ajut de l’Amical de Mauthausen de Barcelona. També per aquella època vaig conèixer a Gabriel Gómez Plana, fill del dibuixant Helios Gómez, una de les poques figures reivindicades gràcies a la tasca de la Fundació Helios Gómez que ell mateix va fundar. A través d’ell vaig poder conèixer a Lluís Perotes, llavors un dels pocs supervivents de l’època de la República i activista del SDP-Sindicat de Dibuixants Professionals, el més important d’aquella època.

Però hi havien encara tants buits a les biografies de tants dibuixants!. Es ben cert que hi han hagut alguns cassos, més aviat pocs, de dibuixants que d’una manera o altra han estat redescoberts i reconeguts després d’un llarg silenci que no acabà en l’amnèsica transició. És el cas d’Helios Gómez amb la fundació a ell dedicada. Per altra part la fructífera longevitat del cartellista Carles Fontseré, mort recentment, va tenir temps de reivindicar la seva obra i època sobretot a través de les seves “Memòries”, les millors i més completes dels dibuixants d’aquella generació. Cal recordar també el catàleg i l’exposició a Madrid i Barcelona que organitzà el Ministerio de Cultura amb motiu del centenari del naixement del mestre de caricaturistes Lluís Bagaría. Igualment el cas de Josep Bartolí a qui Jaume Cañameras li dedicà un llibre, i del qui enguany s’ha reeditat la seva obra “Campos de concentración (1939-194)”. Lola Anglada potser l’única dona dibuixanta coneguda que en vida donà el seu llegat artístic a la Diputació de Barcelona. Així com la que també feren a l’Ajuntament de Granollers els fills de Josep Escobar el creador de “Carpanta”. O les monografies i exposicions que diferents institucions dedicaren a Andreu Dameson a La Garriga, i de David Santsalvador a la Biblioteca de Catalunya. I els cassos d’Avel.lí Artís “Tísner” i de Pere Calders “Kalders” suficientment coneguts perquè s’incorporaren relativament aviat a Catalunya des dels seus respectius exilis.

Malgrat que com veiem hi han algunes excepcions en el reconeixement d’alguns dibuixants, la majoria han restat en un injust oblit i son pràcticament desconeguts en el seu propi país. Aquí es tracta per tant de reivindicar-los, treure’ls de la foscor i donarlos un reconeixement si més no moral, malgrat que per diverses raons entre elles les cronològiques aquest arriba massa tard. La meva expectativa és que potser amb la participació en aquest Col·loqui aconsegueixi els nous contactes i pistes per a poder acabar de reconstruir el camí d’aquesta diàspora. Delimitar el tema He hagut d’acotar el tema que d’altra manera seria inabastable. Es tracta de dibuixants de les generacions d’aquells nascuts entre els anys 1880-90 i els primers quinze anys del segle XX, amb alguna excepció per una i altra banda d’edat. Han de ser dibuixants catalans, aplicant la frase de que “català és tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”, per tant catalans de naixença, d’altres terres de la península, i també aquells que al final de la guerra, sobretot a partir de 1937-1938 tornaren a Catalunya com és el cas del mestre Lluís Bagaría, o que s’establiren aquí per oportunitats de feina o preveient la retirada republicana com Francisco Rivero Gil o Luis García Gallo “Coq”.

© Bon

Dibuixants de totes les diferents branques artístiques del dibuix sense discriminació com ara dibuixants d’historietes, caricatura, humor gràfic o de premsa, il·lustradors, cartellistes, grafistes, dibuixants publicitaris, dibuixants de cinema d’animació (dibuix animat i altres tècniques); encara que també dibuixants d’estampats tèxtils, cartògrafs, de rètols, etc. Barcelona que ha estat sempre la capital editorial de l’Estat espanyol donava feina a aquestes especialitats tant diferents, atraient amés a artistes de fora.

En quant a la premsa de l’època republicana Josep Benet a la seva obra “Catalunya sota el règim franquista” dona com a càlcul fidedigne la xifra d’unes 1.200 publicacions periòdiques editades en llengua catalana, l’any 1936. Això sense comptar la també l’abundant premsa periòdica en castellà de l’època. Dibuixants que per la seva ideologia d’esquerres i activisme accelerat sobretot a partir del 1936 en departaments de la Generalitat republicana, partits, sindicats, organitzacions obreres,i premsa es destacaren i que per aquest motiu foren represaliats pels ocupants franquistes amb acarnissament i constància a partir de 1939.

Hi hagueren dibuixants franquistes o “nacionales”?, naturalment que sí, com a tot arreu Catalunya comptà també amb una minoria de dibuixants partidaris del cop d’Estat. Quasi tots ells estigueren refugiats al Sant Sebastià franquista, i d’altres foren com els camaleons que canviaren de color al final de la guerra. Alguns d’ells tal com està documentat, foren espies, delators, denunciadors i perseguidors dels seus antics companys i amics. Però aquest no és el lloc per parlar-ne amb detall. Però cal dir que no tots els dibuixants partidaris de la democràcia i la República van poder o voler exiliar-se. N’hi van haver que s’hi van quedar patint d’una o altra manera la revenja: la condemna a mort, la presó, la fam, les llistes negres, les multes, la privació, el “ninguneo”, quin càstig podia ser pitjor que el no poder obtenir treball per els seus antecedents?.

Alguns hagueren de canviar d’ofici, d’altres s’inventaren un pseudònim per a signar en aquest cas obres escrites, com Jaume Passarell (Badalona, 1890-1975) que ho feu com “Salvador Bori” i Melcior Niubó “Niu” (La Fuliola, Lleida 1912) que es veié obligat a utilitzar el d’ “Òscar Daniel”. En el cas de Romà Bonet i Sintes “Bon”(Barcelona, 1886-1967) el famós caricaturista fou donat de baixa com a soci del R. Cercle Artístic, expulsions que per altra part deurien ser el pa de cada dia en tota classe d’associacions, quan precisament no li sobraria el treball. La seva filla Dolors ha investigat l’obra del seu pare i li ha dedicat una pàgina web que trobareu després de la bibliografia.

D’altres com Josep Escobar fou depurat com a funcionari de Correus i condemnat a sis anys de presó dels que en complí un any i vuit mesos acusat del “crim” d’haver dibuixat unes magnífiques caricatures de Franco a “L’Esquella de la Torratxa”. Un dels dibuixants més veterans Josep Altimira “Oxymel” (Barcelona, 1880-1942) sobrevisqué com va poder treballant als estudis “Dibujos Animados Chamartín” de Barcelona, encara que no he pogut esbrinar altres peripècies que deuria patir segurament.

Helios Gómez (Sevilla, 1905-Barcelona, 1956) del que ja he parlat al citar la Fundació creada pel seu fill Gabriel, fou un dels fundadors del SPD, d’intensa activitat política, obligat al camí de l’exili estigué a França i després a Alger (camp de Bou Saâda), al retornar a Catalunya el 1945 fou empresonat a la Model de la que sortí per a retornar entre 1948 i 1954, debilitat i malalt morí en plena maduresa als 51 anys el 1956, aquell any també moriria a l’exili el darrer president de la República espanyola Juan Negrín

© Helios Gómez

Al llarg de les meves entrevistes i converses he tingut encara la sort d’haver pogut conèixer alguns pocs d’aquests dibuixants. Josep Escobar i Saliente (Barcelona, 1908- 1994), la gran figura del còmic i pioner del cinema d’animació. Luis García Gallo “Coq” (Toro, Castella i Lleó, 1907-Barcelona, 2001), estigué en els camps de refugiats de Mont-Louis i Argelers. Feu tota la seva carrera professional a França on popularitzà les seves amables historietes, passà els seus darrers anys a Barcelona dedicat a l’egiptologia. Tinc un especial record de Lluís Perotes i Roig (Pont de Suert, Lleida, 1917), que participà en la guerra civil en el front d’Aragó(Tardienta, 1938), activíssim en el SDP – Sindicat de Dibuixants Professionals, el principal sindicat de l’época. Juan García Iranzo (Muniesa, Terol, 1918- ¿), el creador de la historieta “El Cachorro”, sent de la “quinta” o lleva del biberó estigué en dos fronts de la guerra civil i al ser fet presoner pels franquistes fou condemnat fins a 1940 a treballs forçats en la frontera amb el Marroc francès. I a Enric Ferran de los Reyes “Dibán” (Villa Libertad, Entre Ríos, Argentina, 1911 – Barcelona, 1986), metge, funcionari de la Generalitat republicana i gran il·lustrador en films d’animació, s’exilià a França i estigué en el camp d’Argelers. Guillem Fresquet (Barcelona, 1914- ¿) el conegut aquarel·lista i pioner del dibuix animat que recordava especialment la “incautació” del seu habitatge al final de la guerra. Frederic Sevillano i Doblanc (Barcelona, 1902 – ¿), també magnífic il·lustrador i animador als estudis “Chamartín”, que fou soldat republicà en diversos fronts, exiliat a França (Argelers), al retornar fou condemnat a mort però anul·lada aquesta pena passà nou mesos a la presó, d’ell recordo tot un àlbum de fotos ple d’anècdotes. Les coneixences de dibuixants han estat menys de les que hagués desitjat, però el seu record i el seu testimoni son ben segur inesborrables.

Cada dibuixant una història Cada un dels dibuixants que abans he citat i dels altres dels que ara parlaré, tant dels que varen emprendre el camí de l’exili com dels que varen restar a Catalunya, constitueixen unes històries i uns drames particulars, però, tots ells tenien el denominador comú de les penalitats més extremes que es produeixen en el que ara anomenem una “catàstrofe humanitària” com fou la guerra civil espanyola.

Unes històries íntimes que afectaven a tot un poble, per això no comprenc de cap manera aquests textos pretesament “neutrals” que de vegades despatxen l’exili amb una frase tant lleugera o frívola com: “el 1939 marxà a França”, com si en aquell moment el dibuixant “X” se’n anés simplement de vacances a París. Però es tracta d’un llenguatge semblant als que en lloc de parlar de dictadura diuen “el règim anterior”, o en lloc de botxí “anterior cap d’Estat”, volent amagar l’ou d’un passat vergonyós amb paraules versallescques dignes de millor causa.

No tinc constància de que cap dibuixant català acomplís la sentència a mort, (al “Camp de la Bota” barceloní es varen arribar a afusellar unes 1.700 persones entre 1939 i els anys ‘50). Això no vol dir que no succeís, ho ignoro. Els magnífics cartells publicats per la Generalitat republicana, per sindicats, per associacions, molts d’ells realitzats per membres del SDP, així com les caricatures i dibuixos humorístics de premsa que il·lustraven les nombrosíssimes publicacions de l’època, serviren per a iniciar la tasca repressora dels ocupants franquistes.

Ja he citat el motiu principal que dugué a que Escobar fos depurat i portat a la presó. Segons el testimoni personal de Lluís Perotes en Josep Alumà signà un cartell am el lema “Visca l’Exèrcit Popular!” que reproduí “La Vanguardia” el 27-2-1937 i que fou el motiu de que fos processat i condemnat a mort, pena després commutada per uns quants anys a la presó. El citat Frederic Sevillano em va testimoniar com fou condemnat a mort i en aquell moment un nebot militar el va salvar d’anar a parar al “Camp de la Bota”. En canvi va haver d’estar nou mesos a la Model. Molts d’aquest dibuixants nodriren les diferents lleves de soldats per als fronts de guerra.

Però hi hagueren dos cassos coneguts, en els que perderen la vida en plena joventut. Jaume Bagaría també dibuixant com el seu pare morí al front d’Aragó el juliol de 1937. I David Santsalvador nascut el 1909 morí a la batalla de l’Ebre el 1938. Del camp de concentració a l’exili Camí de l’exili molts dels nostres dibuixants foren “acollits” en camps de refugiats com els d’Argelers, Mont-Louis i d’altres.

Diversos d’entre ells, però, van anar a parar per fatalitats del destí als terribles camps d’extermini nazis, foren els casos de Josep Bartolí i Guiu (Barcelona, 1910-Nova York, 1995) que estigué a diversos camps com els de Bram, Dachau, etc., un bon testimoni son les il·lustracions que feu per a l’obra « Campos de concentración » (v. bibliografia), l’exili el portà amés a Mèxic i els EUA i sols tornà ocasionalment a Catalunya. Josep Cabrero Arnal (Barcelona, 1909- Antibes, França, 1982), brillant dibuixant d’historietes i creador del cèlebre “Pif le chien”. Patí un llarg calvari des de la seva sortida de Catalunya, voluntari a l’exèrcit francès el 1940 treballà en les fortificacions del Mosela a Belfort, fou fet pres pels alemanys i dut a un dels camps d’extermini més terribles, el de Mauthausen (Austria).

L’escriptora Montserrat Roig el recordà en la seva històrica obra sobre els camps de concentració. C.Arnal, que era com signava, restà sempre més a França. Roig cita també a un altre dibuixant Joan Tarragó i Balcells del que dissortadament no en tinc cap més dada. Els camins de l’exili d’alguns s’orientaren cap a d’altres continents com és el cas de Josep Alloza Villagrasa (Bujaraloz, Aragó, 1905-Caracas, Veneçuela, 1990), figura clau en el SDP i director de la revista “L’Esquella de la Torratxa”, s’incorporà a l’exèrcit de la República i estigué al front de la batalla de l’Ebre. Primer estigué a França d’on s’embarcà cap a la República Dominicana on visqué entre 1940 i 1944 a l’època del dictador Trujillo. Instal·lant-se a partir d’aquell any definitivament a Caracas (Veneçuela) on desenvolupà una brillant carrera.

Només tornà ocasionalment a Catalunya i Aragó per a visitar a les seves germanes. Els darrers Hi hagueren cassos en que les penalitats, les malalties, l’edat i la penúria econòmica o totes alhora acurtaren la vida de més d’un dels exiliats. És el cas també tràgic de Lluís Bagaría i Bous (Barcelona, 1882- L’Havana, Cuba, 1940), cèlebre per les seves històriques caricatures polítiques, resident a Madrid, el 1937 es traslladà a Barcelona on continuà publicant els seus dibuixos a “La Vanguardia” republicana, a finals de 1938, trasbalsat per la derrota i el drama familiar de la mort del seu fill al front d’Aragó, fugí a França establint-se finalment a L’Havana, Cuba on morí poc després el 1940. O el cas del dibuixant de premsa José María Carnicero (Madrid, 1911-Badalona, 1950) que dibuixà entre d’altres publicacions al diari “Mañana”. Al no exiliar-se i pels seus antecedents polítics fou condemnat després de la guerra a 3 anys de presó, al sortir d’aquesta fou desterrat a Badalona, s’hagué de presentar a la policia cada mes almenys fins el 1949. Malgrat aquesta situació treballà com a cap de secció de dibuix animat als estudis “Balet & Blay” durant la realització del llarg “Garbancito de la Mancha” (1942- 1945). Una greu malaltia li llevà la vida en plena joventut als 38 anys. Dec agrair aquestes dades a les senyores Edith Davidsen i Rosa Galcerán.

El llistat de noms de dibuixants represaliats pel franquisme seria interminable i malgrat això estic segur que incomplet, però el meu desig es poder completar-lo amb dades fins ara desconegudes. Per acabar doncs, heus ací una sèrie de noms encara no citats. Lorenzo Goñi Sáenz del Árbol (Jaén, 1911-Lausana, Suïssa, 1992); Francesc Nel.lo i Ventosa (Tarragona, 1907-Barcelona, 1997); Jaume Juez i Cartellà “Xirinius” (Barcelona, 1906-2000); Juli Rosuero (?); Ernest Guasp i García (Alzira, País Valencià, 1901-Mèxic, 1984); Josep Narro i Celorrio (Barcelona, 1902- Mèxic, 1996); Alberto Mateos (¿); Joaquim Martí-Bas i Blasi (Barcelona, 1910-París, 1966); Miquel Cardona i Martí “Quelus” (Barcelona, 1903- Caracas, Veneçuela, 1964). I Ismael Smith i Marí (Barcelona, 1886-Nova York, 1972); Josep Subirats “Subi” (Barcelona, 1914-¿); Rafael Tona i Nadal (Barcelona, 1903-París, 1987); Alfons Vila i Franquesa “Shum” (Sant Miquel de Maldà, Lleida, 1897-Cuernavaca, Mèxic, 1967); Alfred Pasqual i Benigani (Barcelona, 1904-¿); Enric Clusellas i Albertí (Barcelona, 1914); i Jacint Bofarull i Forasté (Barcelona, 1903-1977).

Finalment afegiré dos noms vinculats amb el cinema d’animació i que directa o indirectament van ser afectats per l’exili, ambdós viuen a França. Es tracta de Joan Hurtado, enginyer i director de cinema d’animació que resideix a París, és nét d’Amadeu Hurtado, important polític republicà. I Manuel Otero (Esponellà, Girona, 1938), director i productor de cinema d’animació i fundador de l’ “Studio Guernica” de París.

El Projecte “La memòria dels dibuixants” ha estat presentat al Memorial Democràtic de la Conselleria de Relacions Institucionals i Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya el passat mes de maig de 2007. El Projecte conté les seguents 5 propostes:

• Col.locació d’una placa a l’edifici on va estar la seu del SDP -Sindicat de Dibuixants Professionals a Barcelona, situat a l’edifici que fa cantonada entre Portal de l’Àngel amb Canuda, antic palau dels marquesos de Barberà i de la Manresana.
• Creació d’una pàgina web pròpia que servís de lloc de referència informativa sobre el tema i també de comunicació.
• Recuperació de dibuixos, fotos i demés documentació sobre els dibuixants d’aquesta època. Aquests documents es preveu que anirien a parar a un Arxiu o Museu públics de mutu acord entre els familiars que així ho volguessin i les institucions per tal de preservar-los definitivament.
• Exposició “La memòria dels dibuixants” de l’època de la República, guerra civil, postguerra i exili basada en el material citat.
• Edició d’un catàleg-llibre il·lustrat d’aquesta exposició.

Aquestes cinc propostes podran anar acompanyades d’altres manifestacions públiques com taules rodones, conferències i relacions i intercanvis amb d’altres projectes o manifestacions similars de la resta de l’Estat espanyol, i que es podran concretar prèvia acceptació i maduració d’aquest projecte

(comunicació presentada al Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya)

Iconografia i Iconologia dels dibuixos de la premsa barcelonina (1870-1935)

per Josep Pinyol Vidal

A les pàgines d’una bona part de revistes i diaris es publica quotidianament la vinyeta del dia a través de la qual l’actualitat política, els costums i els successos adquireixen una dimensió crítica i en aparença desdramatitzada. Signatures tan populars com les del recentment desaparegut Francesc Vila «Cesc» al diari Avui o Antonio Fraguas “Forges» a El País, perpetuen una tradició íntimament unida a l’evolució de la premsa. El dibuix periodístic, ja sigui en forma de caricatura o d’il·lustració decorativa, utilitza una retòrica que abasta des de la ironia mordaç, de vegades violenta, fins al dibuix pamfletari emparentat amb el cartell propagandístic. En l’estudi d’aquestes creacions gràfiques convergeixen tres perspectives metodològiques: la de l’historiador com a narrador i intèrpret dels esdeveniments i de la conjuntura d’una època, la de l’historiador de la premsa en la seva qualitat d’especialista sobre un fenomen social, retòric i documental com ho és la producció editorial i finalment la de l’historiador de l’art que pot fer el judici d’aquesta producció gràfica des d’un angle estilístic i estètic.La creació gràfica de les publicacions barcelonines aparegudes fonamentalment a partir del darrer terç del segle XIX és comparable, tant en quantitat com en qualitat a la d’altres grans centres editorials europeus de l’època com Londres, Milà o Munich. Joan Givanel, en la seva gran obra de referència sobre la premsa catalana, va comptabilitzar un total de 1.067 títols publicats a Barcelona entre 1792 i 1931. La data inicial de l’obra de Givanel es justifica per ser aquest l’any en què va començar a publicar el Diario de Barcelona al que van seguir, entre d’altres, El Telégrafo (1858), El Correo Catalán (1876) o La Vanguardia (1881) tots ells en llengua castellana. Gairebé un segle separa l’aparició del Diario de Barcelona del Diari Català (1879) que, sota l’impuls de Valentí Almirall, va oferir al lector barceloní i al català un diari modern enterament redactat en la seva llengua. La Renaixença (1881-1905), El Poble Català (1906-1918) i La Veu de Catalunya (1889-1937), van venir a completar el ja vast panorama editorial del catalanisme barceloní de finals del segle XIX.Abans de l’aparició del Diari Català, les revistes setmanals de contingut essencialment cultural o satíric s’havien multiplicat amb més o menys èxit partint de la liberalització de la premsa durant l’anomenat Sexenni Democràtic. Aquesta premsa responia a la demanda creixent d’un públic urbà, diversificat, amb inquietuds que abastaven les aspiracions burgeses, obreres i les d’una classe mitjana que s’ampliava i es consolidava amb l’auge industrial d’una Barcelona en plena expansió. El Noy de la Mare i Un Tros de Paper, van ser el gresol d’una oferta editorial moderna que es consolidaria durable amb l’aparició de títols com La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa o La Tomasa que va esgrimir la seva militància a favor del ideari republicà i federalista. 3403 van ser els números editats de La Campana de Gràcia, setmanari satíric barceloní que, sota aquest prisma republicà i federalista, va interpretar i va exposar l’actualitat durant gairebé seixanta-cinc anys de vida editorial. La seva trajectòria transcorre, de manera pràcticament simètrica, entre l’últim terç del segle XIX i el primer del segle XX, delimitats cronològicament pels dos períodes republicans viscuts a l’Estat Espanyol. Durant aquest relativament vast període predominaren les revistes satíriques adscrites a aquest moviment polític profundament arrelat a Catalunya. Paral·lelament, el catalanisme de caràcter conservador es concreta amb la formació de la Lliga Regionalista el 1901. La burgesia catalana va exercir mitjançant aquest partit una clara hegemonia en el moviment catalanista de les primeres dècades del segle. Un any després de la fundació de la Lliga, l’Editorial Catalana adscrita a aquest partit i editora del diari La Veu de Catalunya, va llançar Cu-Cut! sota la direcció de Manuel Folch i Torres. Aquesta publicació emblemàtica del periodisme satíric barceloní va romandre fidel, durant els seus dotze anys d’existència i els seus 518 números, a la línia política del catalanisme conservador i va representar un contrapunt al republicanisme dels anteriorment esmentats títols impulsats per la família d’editors López Barnagosi. Així doncs, podem considerar que a principis del segle XX la premsa catalanista arriba a un període de maduresa comptant ja amb una premsa consolidada que satisfà la demanda regular d’un públic estable i amb una oferta prou diversificada.

Junceda, Joan, caricatura coneguda com «El Banquet de la Victòria», Barcelona, Cu-Cut!, N ° 204 de 23 novembre 1905

El novembre de 1905, pocs dies després de la victòria electoral de la Lliga en les eleccions municipals barcelonines, Cu-Cut! publicà la cèlebre caricatura signada per Joan Junceda coneguda com “El Banquet de la Victòria». En el dibuix apareix un oficial de l’exèrcit que interpel la a un personatge a les portes del Frontó Comtal, local triat per la Lliga per celebrar un banquet multitudinari per celebrar la seva victòria en els comicis. El soldat, ridículament vestit com un hússar d’opereta, pregunta pel motiu d’una tal aglomeració al que el seu interlocutor respon: «El Banquet de la Victòria». La reflexió del militar que conclou: «Ah, vaya, serán paisanos», va desencadenar uns fets sense precedents en produir l’assalt per part de membres de l’exèrcit, a les redaccions de La Veu i de Cu-Cut!. El que des dels sectors més recalcitrants i anticatalanistes es va considerar escarni i insult venia, per ells, a vessar el got dels sarcasmes amb els que es tractava a la institució militar des de la premsa catalanista. El govern de Segismundo Moret va promulgar, arran d’aquests fets, l’anomenada «Llei de Jurisdiccions» que s’afegia a les ja nombroses disposicions existents en matèria de censura.

La sàtira cap a l’exèrcit espanyol no era sinó una més de les practicades pels grans caricaturistes i dibuixants de premsa el sentit crític dels quals vilipendiava, sovint amb ferocitat, a les institucions, els costums i, evidentment, els personatges protagonistes de l’actualitat. La caricatura política va ser, sens dubte, una de les temàtiques preferides pels artistes de premsa que van arribar a codificar la iconografia de cada personatge segons els atributs que l’identificaven. Práxedes Mateo Sagasta era l’home del tupè flamíger en ocasions representat com un malabarista de circ, l’alcalde barceloní Rius i Taulet es distingia per les seves immenses patilles i Segismundo Moret lluïa una penell plantada en el crani amb la qual es pretenia ressaltar la seva fama de polític indecís i voladís. Entitats abstractes com Espanya i la institució eclesiàstica o conceptes com el centralisme i l’autonomia van ser també concretitzant sota formes diverses. L’Espanya de finals del segle XIX va ser representada per Apel.les Mestres com una dama coronada errant acompanyada per un lleó malalt i esprimatxat que instigava més pena que menyspreu. El centralisme, considerat com l’enemic incondicional tant del catalanisme republicà com del conservador, va prendre formes diverses, entre elles la d’un sinistre pop negre que estendre els seus tentacles sobre la geografia peninsular representat en les pàgines de La Tramontana, periòdic satíric que a finals del segle XIX barrejava catalanisme i acràcia a una curiosa línia editorial dirigida per la personalitat polifacètica de Josep Llunàs. També, el personatge conegut com Don Clodoaldo, representava la idiosincràsia centralista, anticatalanista i conservadora. Aquest personatge apareix en les caricatures catalanes d’una forma recurrent sense que, de moment, puguem definir els seus orígens iconogràfics d’una manera clara i precisa. Clodoaldo, sota l’aspecte d’una mena de noble quixotesc i arruïnat, era el paradigma de la mala fe i del cinisme amb els que presumiblement es tractava a les aspiracions catalanes. La caricatura anticlerical fou també especialment àcida i mordaç ja que representava als clergues com els principals transgressors de la moral que predicaven. En aquest aspecte, La Campana de Gràcia es va distingir com una de les publicacions més prolífiques a les crítiques contra l’Església. Mossèns avariciosos, mandrosos, luxuriosos o cínics constituïen la base d’aquest tipus de caricatura que, a partir de la proclamació de la Segona República, va arribar a declinar fins i tot sota un ferotge to escatològic.

Erwin Panofsky va definir a finals dels anys trenta el que podríem considerar els dos conceptes bàsics de l’anàlisi de la imatge en proposar una doble percepció que anomenà lectura iconológica i lectura iconogràfica. Si la Iconologia es refereix al context i a les diverses conjuntures històriques, socials, econòmiques o estètiques sota les que es produeix la imatge, la iconografia es centra en la forma, a la plàstica de la mateixa, buscant el seu significat en els atributs que comporta. Dins de la vasta producció iconogràfica dels artistes de premsa barcelonins destacaríem el que podríem considerar com a dues de les produccions més reeixides i originals: la representació antropomòrfica de la ciutat de Barcelona i el popularíssim Senyor Esteve, símbol inequívoc de la burgesia catalana.

Mestres, Apel.les, Al·legoria antropomòrfica de Barcelona, Barcelona, La Campana de Gràcia, n ° 619 de 1 de maig 1881

Tot sembla indicar que va ser Manuel Moliné el dibuixant que va donar vida a la dama bella i elegant que simbolitzava Barcelona. En la seva qualitat d’ens concret, Barcelona va ser representada en situacions diverses guardant sempre la seva dignitat i els seus principis morals. Mai ridiculitzada, aquesta al·legoria podria fàcilment equiparar-se a les al·legories nacionals com la de l’oncle Sam nord-americà o la del John Bull britànic. Quant al Senyor Esteve, cínic, pragmàtic a l’excés i interessat, va ser la creació singular de Josep Costa «Picarol» i podem dir que va ser segurament el personatge més popular de tots els apareguts a les caricatures catalanes a partir de 1913. Aquest home amb el seu cigar i el seu barret de copa era el contrapunt a les il lustracions que, al costat de les caricatures, denunciaven les terribles condicions de vida d’una classe obrera sobre explotada i miserable.

Costa, Josep «Picarol», caricatura del personatge Senyor Esteve, Barcelona, La Rambla, n ° 2 de 9 octubre 1925

En els dibuixos de premsa trobem un testimoni únic del que van ser els costums i el dia a dia dels barcelonins. La gran popularitat assolida per la premsa satírica il·lustrada residia en bona mesura en el fet que reflectia uns personatges – popularment anomenats “ninots” – en els quals cada un podia reconèixer el comerciant afable de la cantonada, l’oficinista pencaire, el ‘xulo’ de baixa estofa, el seu veí o el seu patró. Alguns d’aquests setmanaris afegien la menció “amb ninots a la seva capçalera esgrimint aquest argument com un element essencial del seu contingut. Fou aquesta una manera evident de fidelitzar a un lector amb el qual s’establia una relació gairebé afectiva. A través d’aquests dibuixos podem assistir a l’evolució urbanística de la ciutat, al canvi de les modes vestimentàries, a l’admiració que van suscitar els primers cotxes o al prodigi dels primers aeroplans. El canvi de segle es va fer sota el concepte de progrés, no només social sinó també tècnic. Engranatges, cables i màquines es van incorporar, com a atributs iconogràfics corrents, als dibuixos de la premsa.

El patrimoni gràfic contingut en la premsa en general i la premsa barcelonina en particular és incommensurable i el seu valor de document històric ha forçosament completar per l’anàlisi del seu valor estètic. En aquest sentit, la primera evidència és que aquests dibuixos no van romandre al marge de les variades evolucions estilístiques del ric entorn artístic barceloní. El costumisme realista del gran Tomàs Padró, considerat com el Daumier català, va obrir el camí a tres generacions d’artistes de premsa. Apel.les Mestres i Josep Lluís Pellicer, van seguir, entre d’altres, els passos del mestre incorporant a la seva producció elements de marcat caràcter modernista. Ricard Opisso, company de tertúlia del grup dels Quatre Gats del qual van formar part Santiago Rusiñol i Ramon Casas, va conèixer una gran popularitat com a dibuixant de premsa amb les seves il·lustracions poblades per una infinitat de detalls i de personatges que s’han convertit en una crònica social de la vida barcelonina. Feliu Elias «Apa», crític d’art erudit, va ser una de les firmes més emblemàtiques de la caricatura catalana. Josep Costa «Picarol» va conduir magistralment la part gràfica de La Campana de Gràcia durant gairebé tres dècades. Destacats artistes com Isidre Nonell van col·laborar en la redacció del setmanari Papitu on cap a 1910 van coincidir firmes com les del puntillista Ismael Smith, el sensual Francesc Labarta o l’entranyable Xavier Nogués que van deixar un clar testimoni del gust noucentista imperant en l’estètica catalana de l’època. El cubisme i l’estil de les avantguardes artístiques es van reflectir també a partir dels anys vint en els dibuixos de Mondragón, Roqueta o a les geomètriques composicions d’Alfons Vila i Franquesa «Shum». Ja en els anys trenta, les publicacions d’ideologia marxista com el diari L’Hora varen incorporar l’estètica constructivista inspirada pel realisme soviètic. Paral·lelament a les revistes i publicacions populars, hem d’esmentar els títols de revistes com Quatre Gats, Pèl i Ploma, Vell i Nou o D’Ací D’Allà, de marcat contingut cultural que es van fer ressò dels principals postulats estètics i en les quals podem trobar referències a la producció del dibuix de premsa.

Si la història de la premsa catalana ha estat i continua sent objecte d’un estudi detallat per part d’especialistes com Joan Torrent, Rafael Tasis, Francesc Fontbona, Josep Ma Figueres, Josep Ma Cadena o Lluís Solà i Dachs, les fonts documentals i bibliogràfiques relatives a la producció gràfica, i més concretament a l’aspecte iconogràfic, són relativament escasses. Eliseu Trenc-Ballester aporta un coneixement detallat i exhaustiu de les arts gràfiques barcelonines de l’època, Jordi Artigas continua actualment aprofundint en el coneixement de la personalitat i de l’obra d’alguns artistes de premsa i Sonia Torres Planells ha aportat recentment el més complet estudi sobre Josep Costa «Picarol» en la seva obra dedicada a aquest gran dibuixant.

A partir dels anys trenta desapareixen progressivament La Campana de Gràcia (1934), El Be Negre (1936), Papitu (1937) i L’Esquella de la Torratxa (1939). La retòrica de la denúncia o de la militància contingudes en els dibuixos de premsa prendrà matisos en els que ja es deixa entreveure un to de combat. Amb la fi de la guerra civil espanyola acaba una llarga i rica tradició editorial de premsa satírica catalana que mai s’ha tornat a recuperar. Ens queda, però, aquest ric patrimoni gràfic, testimoni inestimable ia vegades oblidat al qual podríem aplicar la justa reflexió de Laurent Gervereau relativa a la problemàtica sobre la necessitat d’una reconciliació entre la història i la història de l’art:

Les images ont trop longtemps été considérées en effet comme simples illustrations par les historiens, c’est-à-dire, comme agrément qui venait corroborer l’écrit, en leur déniant toute qualité de source à part entière. (Gervereau, Laurent, Voir, comprendre, analyser les images, Paris, Éditions La Découverte, 2000, p. 30.)

Resum de Iconographie et iconologie du dessin d’actualité dans la presse barcelonaise catalaniste et républicaine en langue catalane, tesi sota la direcció del professor Claude Le Bigot (Université de Rennes II) i defensada en 2007 davant d’un jurat, a més del director de tesi, Sr. Professors Rival-Guégo (Université de Rennes II), Brey (Universitat de Besançon), Desvois (Universitat de Bordeus III), Trenc (Universitat de Reims).

Publicat originalment a Cahiers de civilisation espagnole contemporanie. 2, 2008

1917. ‘Cuca Fera’.

per Josep Maria Cadena

Cuca Fera, que es publica del 19 d’abril a l’agost de 1917 amb format 275×225 mm, és el setmanari d’humor més notable entre els que intenten interessar els lectors de Catalunya en el període de la Primera Guerra Mundial. Encara que no aconsegueix arrelar, la seva col.lecció –editada facsimilarment per Ausa, amb un estudi hemerogràfic de Josep M. Figueras– és un exemple de qualitat. Promoguda des dels sectors més avançats de la Lliga en un moment en què creixen amb força les idees autonomistes, té com a primer inspirador Josep Carner, mentre Josep Aragay s’ocupa de la coordinació. Xavier Nogués, Joan Colom, Feliu Elias, Francesc Labarta i Joan G. Junceda hi figuren entre els col.laboradors gràfics. Molts fan servir els pseudònims que ja utilitzaven al Papitu fundacional, setmanari del qual Cuca Fera vol recollir, exaltant la presentació gràfica, la bona manera de fer artística. Cuca Fera que pren com a títol la denominació d’un animal mític, desitja que Catalunya aconsegueixi llibertats polítiques, d’acord amb l’estratègia que porta la Lliga, però la sobtada mort d’Enric Prat de la Riba fa que tot canviï i fracassin molts projectes, entre ells l’esmentat periòdic que només publica divuit números.

Col.lecció digitalitzada de Cuca Fera.

Publicat originalment a “Revistes i publicacions d’humor (1841-1939)”. Il.lustradors a Catalunya. Barcelona, Nadala Fundació Jaume I, any XXIX, 1995. p. 79 (volum en pdf)

Ninotaires catalans a l’inici del segle XXI

per Jaume Capdevila

Catalunya és un país amb una llarga tradició periodística. Per tant, també hi ha una arrelada tradició de premsa satírica i humorística. La intensa activitat editorial que es desenvolupa a Barcelona ha actuat com un imant que, de sempre, ha atret un gran nombre d’autors dels punts més diversos de la geografia espanyola (i estrangera) a establir-se a la ciutat Comtal o bé a prop. Evidentment, a major nombre de revistes, diaris i publicacions, més espais on poden publicar els seus treballs els dibuixants, humoristes i il.lustradors. Anem a repassar el panorama del dibuix satíric al nostre país. Prendrem embranzida -anant un parell de segles endarrera- i som-hi!

Els inicis de l’humor gràfic a Catalunya

La premsa diària va iniciar-se a casa nostra l’any 1762 amb Diario Curioso, Histórico, Erudito, y Comercial, Público y Económico, i va consolidar-se amb l’aparició del que durant molt de temps fou el “Degà de la premsa continental europea, el Diario de Barcelona, (“Brusi” pels amics), que va aparèixer l’octubre de 1792. Si bé, tal i com recull a La premsa catalana Josep M. Figueres, La Gazeta, feta a Perpinyà el 1624, es considera una de les primeres publicacions amb periodicitat fixa feta a les terres catalanes. Abans, encara, en tot el territori català ja tenia una gran difusió l’anomenada literatura de canya i cordill, els goigs, i també -com a antecedent directe de les actuals historietes- les auques, que s’imprimien en un full volant, il.lustrant amb gravats un motiu o tema, majoritàriament sense ritme narratiu seqüencial (però, de ben segur que si la tradició de les auques s’hagués produït als Estats Units o a França, ho considerarien antecedent directe del còmic). El conjunt de gravats de cada auca, en el seu format consolidat, acostumava a dur un rodolí al peu de cada imatge. La forma tradicional de difusió de l’auca, ja ben madura al segle XIX, era d’un sol full imprès de mida gran folio amb quaranta vuit vinyetes. El seu origen es remunta a un seguit de jocs d’atzar iniciàtics del segle XVII amb un recorregut similar al de l’actual joc de l’oca, amb elements alquímics i astrològics que en suposen el seu ús en pràctiques endevinatories. Evidentment, el contingut d’aquestes historietes primigènies no pretenien ésser satíriques. La sàtira es reservava per l’àmbit privat, o per altres manifestacions culturals, com la literària o, sobretot, la teatral, herència de la tradició hel.lénica.

Aviat, empresaris i polítics descobreixen el poder d’influència de la premsa i aquesta activitat viu una important puixança. El contingut d’aquestes primeres publicacions, no era pas satíric. Cal dir que les primeres empreses periodístiques que tindran una intenció crítica a través de la sàtira i la provocació humorística, no arriben fins a mitjans del segle XIX. Pensem que la publicació que es considera pionera d’aquest gènere al món, fou La Caricature, revista francesa d’atzarosa existència dirigida per l’inefable Charles Philipon que acollirà des de 1825 les imatges de la primera generació brillant de caricaturistes –Daumier, Gill, Gavarni o Doré – i que dona el tret de sortida a la sàtira periodística.

Al nostre país, les publicacions pioneres son El Lechuguino a la Dernière, aparegut el 1830, i que serà seguida per El Carlino (1836), Sancho Gobernador (1836) o Lo Pare Arcàngel, que serà la primera publicació satírica escrita en català, que veu la llum l’any del senyor de 1841. La majoria de les publicacions es dediquen a realitzar una furibunda crítica política aixoplugades sota el paraigües de la sàtira, i tindran continues topades amb la censura. El Cañón Rayado (1859), Gil Blas (1864), o La Flaca (1869), son les publicacions més significatives d’aquest període, tant per la seva duració com per la qualitat dels col·laboradors gràfics, amb noms com Francisco Ortego, Josep Lluís Pellicer o Tomàs Padró, que formen la generació pionera de l’humor gràfic del nostre país. Barcelona serà la seu d’algunes de les millors publicacions humorístiques del país, des de La Campana de Gràcia (1870) i L’Esquella de la Torratxa (1879) de l’editor López, que comptaren amb el llapis d’Apel.les Mestres, Manuel Moliné o Llorenç Brunet, fins arribar a la consolidació del gènere a principis del segle XX amb Cu-cut! (1902), En Patufet (1904), Papitu (1908), Picarol (1912), Cuca Fera (1917), L’Estevet (1921), o Xut! (1922), on brillarà la generació formada per humoristes com Joan G. Junceda, Gaietà Cornet, Josep Costa –Picarol–, Feliu Elias –Apa–, Xavier Nogués, Ricard Opisso, Romà Bonet –Bon–, o Lluís Bagaria, reforçada per noms de prestigiosos artistes d’altres camps que no feien un lleig a dibuixar ninots en aquestes revistes. De manera que hom pot trobar noms com els de Pablo Gargallo, Juan Gris, Picasso, Nonell, Ramon Casas, Josep Aragay, o Manolo Hugué si repassa aquestes col.leccions de premsa satírica. Cal esmentar que ja el 1916, l’estudiós cubà Fernando García Barros, en en el seu treball enciclopèdic La Caricatura Contemporánea (Ed. América, Madrid, 1916. Vol. II), ja distingeix clarament “l’escola catalana” de la resta de dibuixants satírics que treballen a la premsa de la resta d’Espanya: «Por eso resulta muy justo afirmar que hoy residen en Cataluña los humoristas españoles perfectamente capacitados para obtener un puesto en la evolución universal de dicho arte. Verdaderos maestros que junto á una gráfica notable, dominadora de la psicología, colocan muy á menudo, el acierto de unas leyendas que no he visto ni he podido aplaudir en Madrid.» (p. 81)

Finalment, el desenvolupament d’una tercera generació de qualitat igual o superior -qui ho sabrà mai!- va quedar estroncat pels malaurats esdeveniments de la guerra civil. Aquells ninotaires, deixaren rastre de la seva qualitat a les pàgines d’El Be Negre (1931), Gràcia Rambles (1934) i, ja en temps de guerra, les L’Esquella de la Torratxa i Papitu. Es tracta d’Avel·lí Artís-Gener –Tísner–, Ernest Guasp, Valentí Castanys, Jacint Bofarull, Pere Calders –Kalders–, Benigani, Arturo Moreno, Josep Alloza, Martí Bas, Josep Escobar, Jaume Juez –Xirinius–, Lorenzo Goñi, Joaquim Muntañola –Kim– o Josep Bartolí, per dir-ne uns quants. Després de la guerra, alguns van poder refugiar-se en publicacions infantils, en la il.lustració editorial o al dibuix d’historietes d’aventures. D’altres visqueren exilis llunyans o propers, llargs o curts. Alguns, ni això.La guerra va anihilar la tradició cultural catalana. També la llarga tradició satírica. Durant el franquisme, els ninotaires catalans no varen tenir-ho fàcil. Les publicacions humorístiques eren escasses i efímeres. Tinguem en compte que La Codorniz, era una publicació addicta al règim . Tan addicta que l’equip redaccional d’aquesta revista era el mateix que havia fet La Ametralladora, publicació franquista editada durant la guerra.En la premsa diària, pocs diaris tenien espai per a l’humor gràfic. Si no tenim en compte els professionals de l’editorial Bruguera i del TBO de Buigas, Estivill i Viñas, el panorama després de la guerra és desolador. A mitjans dels quaranta, comencen a destacar Valentí Castanys i Joaquim Muntañola, que seran l’enllaç amb la nova generació de dibuixants: Carlos Conti, Josep Peñarroya , Alfonso Cerón, Francesc Vila “Cesc”, “Tísner”, que torna del seu exili mexicà i Jaume Perich, que serà amb Forges , Chumy i Summers, els que encengueren la metxa del que s’anomenà “boom” de l’humor gràfic de principis dels setanta.Amb aquest “boom”, moltes publicacions es decideixen a fer l’aposta per l’humor gràfic, gràcies a la tòpica idea –no per això menys certa– que un acudit pot dir coses que no es poden dir d’altra manera. Això afavoreix l’aparició de un gran nombre de dibuixants nous que ocupen espais a tots els diaris i revistes, a més de farcir la gran quantitat de publicacions humorístiques que es fabricaren durant la transició: José Luís Martín, Ivá, Gin, Juan José Guillén, Toni Batllori, Fer, Óscar Nebreda, Tom, Carles Romeu, Kim, Núria Pompeia, Ventura & Nieto, Joma, Ja, García Lorente, Alfons López o Manel Ferrer, son alguns d’aquests dibuixants d’humor que ajudaren amb el seu llapis a trencar les cadenes del franquisme.

En els darrers anys del segle XX, la situació de la premsa a Catalunya s’ha anat normalitzant, respecte al trist escenari de la dictadura. Es permet de nou l’edició de publicacions en català. El nou marc polític, econòmic i social afavoreix l’aparició de nous mitjans i la desaparició d’altres. El Noticiero Universal, Solidaridad Nacional, El Correo Catalán, La Prensa y Diario de Barcelona diuen adéu; Tele/eXprés, Diari de Barcelona o El Observador neixen i tenen una curta vida; apareixen El Periódico de Catalunya, Avui i es revitalitza la premsa comarcal. A punt d’arribar al final de la primera dècada del segle XXI, sembla que ja s’ha paït l’aparició de la premsa gratuïta.

Pel què fa a premsa d’humor, durant el franquisme no hi ha més que intents tan interessants com exiguus (Tururut!, Locus), o revistes que acaben enfocant-se al públic juvenil (Tio Vivo, Can Can, DDT). La transició ens porta Mata Ratos, Barrabás, El Papus, El Jueves, Por Favor, Muchas Gracias, La Bimba, Amb potes rosses, El Drall… de totes aquestes tan sols sobreviu (i sembla que amb bona salut), El Jueves.

La premsa catalana avui

El panorama actual es resumeix així: tenim nou diaris de difusió general; dos dels quals són exclusivament en català, Avui i El Punt (que publica edicions locals diferenciades); quatre és fets fora de Catalunya, que havien dedicat molt espai a realitzar fins i tot una edició encartada per Catalunya, però que han reduït i minimitzat el contingut local, son: ABC, El Mundo del siglo XXI, El País, La Razón i Público (fet majoritàriament a Madrid, però amb capital català). Finalment, dos diaris fets a Catalunya en castellà: La Vanguardia i El Periódico de Catalunya (si bé des de fa deu anys aquest ofereix una edició catalana traduint els mateixos continguts). A la premsa local hi ha diverses capçaleres de gran implantació en el seu territori: Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, La Mañana, Regió7, Segre, El Punt (amb edicions per barcelona, Barcelonès nord, Maresme, Vallés Occidental, Penedès, Tarragona-Terres de l’Ebre i Girona); a més dels no diaris El 9 Nou, El 9 Punt i el Diari d’Igualada. Hi ha també la premsa diària econòmica: Cinco Días, Expansión, La Gaceta de los Negocios, Negocio, El Economista. Dos diaris del port de Barcelona: La gaceta de El Vigía, i Marítimas. I cinc diaris d’informació esportiva: dos que venen de Madrid: Marca i As, dos fets a Barcelona en castellà: Sport i Mundo Deportivo i un en català: El 9 esportiu de Catalunya. Ah, i la premsa gratuïta: Metro directo, 20 minutos, Qué! i ADN a Barcelona, Aquí a Reus, Bon Dia Lleida a la capital de la Terra ferma, i els diaris del grup Més, que han durant uns anys amb edicions a Salou, l’Hospitalet, Cornellà, Sant Cugat, Sabadell, Manresa, Tarragona i Vic, on s’havien associat amb La Marxa. M’agradaria també haver estudiat la resta de premsa a terres de parla catalana, des de la Catalunya Nord i Andorra a les illes i al País Valencià, però aquesta web no tè pressupost per desplaçaments…

Si hi repassem els ninotaires, a ABC no n’hi ha cap de català. A El País hi tenim Romeu, des de fa trenta anys amb les aventures de “Miguelito” i la seva colla. A l’edició catalana d’El Mundo hi tenim Pallarés amb un acudit diari. Fa temps, en alguns exemplars de l’edició catalana de La Razón hi havia una vinyeta signada per Víctor. Al jove diari Público hi trobem cinc acuditaires, i entre ells el manresà Manel Fontdevila a les primeres pàgines.

A La Vanguardia hi ha dos pesos pesats que hi publiquen a diari: Toni Batllori a les pàgines de política i el duet format per Ventura i Coromina a les pàgines d’opinió. Després, amb diversa periodicitat no diària. a les pàgines d’opinió les signatures de Krahn i Kap; al Magazine, Joma, Labanda i Krahn amb el ja clàssic “Dramagrama.

A El Periódico de Catalunya la vinyeta diària situada a la pàgina d’opinió la fa l’insuperable Miquel Ferreres, més una tira còmica “Familia Tipo” d’Horacio Altuna. També Nando hi signa petites vinyetes, a més de Tássies i Juanjo Sáez que hi publiquen els diumenges i Alfons López el dilluns. El Dominical d’El Periodico no té cap ninotaire català.A l’Avui l’acudit diari és a càrrec de l’entranyable Fer a la pàgina dos (i els diumenges a primera plana). L’Avui també publica les “Granotes i cuques” de Daniel Boada i una altra tira de Montesol. En el suplement esportiu dels dilluns hi ha “La traveta” que signa Pepe Farruqo i Cifré els dijous.

A El Punt, hi ha un acudit editorial per a totes les edicions, a càrrec de l’efectiu Jap, i la tira de Jordi Soler i el seu Sísif. Segons les edicions s’hi pot trobar, a més, les vinyetes de Lluís Puigbert, Xavi Torrent i L’Avi.

És lògic que els dibuixants que hem esmentat fins ara siguin més coneguts, car treballen en els mitjans de més difusió. De tota menera, la premsa local catalana compta amb ninotaires de gran qualitat, amb un nivell a voltes superior a noms molt més coneguts de la premsa estatal. Si be, potser no tenen la difusió dels que hem esmentat abans, mantenen l’interès i l’estimació d’un gran nombre de lectors: al Diari de Girona hi trobem Bergé; al Diari de Sabadell, Escoda; al Diari de Tarragona, Faro; als diaris de Lleida, Marçal i Pep Monyarch publiquen a La Mañana, i Ermengol al Segre. Al Diari de Terrassa, hi signa a diari el Sr. Edi, i Alavedra hi fa una tira els dissabtes; al Regió7 hi trobem Manel Puyal, més Ricardo Peregrina i Kap amb acudits setmanals de suplements per al Baix Llobregat i el Berguedà respectivament; al Diari d’Igualada hi havia les signatures de Cosmos, Celdoni Martí, E.R. i Martí Garrancho (no se si en l’actualitat hi continuen perquè a l’actualitzar aquest text no he tingut temps de consultar-ne cap exemplar). A El 9 Nou/9 Punt hi ha Lluís Capdevila, Subi, Pilarin, Cli, Ran i Xavi Torrent (segons si es tracta l’edició del Vallés Oriental, Vallés Occidental, o Vic).

A la premsa econòmica, hi trobem a Napi i Pepe Farruqo com a acuditaires diaris de El Economista. I en premsa esportiva, en Caye a l’Sport, Kap a Mundo Deportivo, i L’Avi. a El 9 esportiu de Cataluya.

A la premsa gratuïta de Barcelona no hi trobem ninotaires catalans. Ben pocs n’hi ha als gratuïts d’altres poblacions, tan sols he pogut veure acudits de Napi al Més Tarragona, Aleix Saló al Més Sabadell, Balasch, que va deixar La Mañana pel Bon Dia Lleida, i Toni Donada al Més la Marxa. El gratuït Aqui de Reus, publica una tira còmica anomenada Xavals, amb guió de F.X. Pérez i dibuixos de Sánchez, Moreo, Antonio L.A. i Dani; i diverses edicions del diari Més, vinyetes de UPL, inicials de l’alacantí Ulises Ponce López.

Tot això pel què fa a premsa diària. D’alguna manera, cal fer menció, encara que no sigui de manera exhaustiva (ho sento, però a algun lloc cal posar els límits), dels ninotaires que treballen en publicacions setmanals i també la tasca d’interessants dibuixants que publiquen la seva obra en altres mitjans de periodicitat encara més espaiada (quinzenals, mensuals, trimestrals) a portals web o blocs. En aquest grup hi hauria autors com Paco Mir, Óscar Sarramia, Guillem Cifré, Joan Rubio , Ferran Martín, Ricard Peregrina, Yorgos, o Llorenç Pubill… O ninotaires que des de Catalunya publiquen en mitjans que no son catalans, com Juanjo Escofet al diari Certo de Barbanza, o Quim (Joaquim Paneque Figuerola) al Diario Siglo XXI.

I un cop marcat el límit, cal saltar-se’l per parlar de les publicacions, on els ninots en formen (o n’han format) part essencial. El Jueves és pràcticament la única revista d’humor de l’estat espanyol. Sí, ja ho se, al sud hi trobem El Batracio Amarillo, i ara ha sortit la gallega Retranca. Fins i tot hi ha la trimestral Amaníaco, amb autors de primeríssim nivell i una idea claríssima del que ha d’ésser una revista d’humor, o altres publicacions com Le Potage, El Còmic de la Premsa Comarcal, o una edició de la nord-americana Mad que va durar poquíssim. Però ni de lluny n’hi ha cap que arribi a fer ombra a El Jueves.És certament magre el balanç pel què fa a publicacions d’humor gràfic catalanes durant les darreres dècades, que s’ha hagut de refugiar a les comarques, si bé amb col·laboracions de primer nivell, tant gràfiques com literàries: El Pardal Moderat, a Vic; Empordà Funeral, a Figueres; Cul de sac i El Xerrameca a Terrassa; La Comarca Carlina, portaveu anti-liberal de les terres d’Olot; La Pansa a Tàrrega; l’Escudella i carn d’olla, a Berga; i l’única que encara viu, la tarragonina Deliróplis, amb El Chico Triste, Hugo Predes, Ramon Sarle o Napi, però decantada clarament vers el còmic. Tots aquests son els intents més notables des de les comarques de recuperar una tradició tan catalana com la botifarra amb seques, que és la tradició de les publicacions satíriques.

També vull esmentar El Triangle, actualment una revista d’informació general, però que encetà la seva vida com a revista de “canya i conya”. A les seves pàgines hi han publicat la pràctica totalitat de ninotaires catalans: des de Perich i Cesc a Toni Batllori, Ferreres, Guillén, Joma, Puyal, Pierino, Ja, L’Avi, Soler, Ivà, Ermengol, o Napi, l’orientació de la revista ha evolucionat, deixant de costat l’humor i la sàtira per potenciar la informació periodística. De tota manera, és una publicació que ha tingut en compte la tasca dels ninotaires, i n’ha acollit un munt a les seves pàgines, consagrats i novells.

A Cavall fort, vull citar l’Ot el bruixot de Picanyol, i l’Alfons Delmar, personatge de Toni Donada. Aquest és un terreny pantanós, ja ho se, perquè s’emboira la diferència entre la historieta d’humor i humor gràfic.

Acabem amb anomenant els que es troben a El Jueves. En aquesta revista que ja supera la seva tercera dècada d’existència, hi trobem signatures imprescindibles del panorama humorístic de casa nostra, i –ja que la revista s’edita per la resta d’espanya– també de tot l’estat: J.L. Martín, que ja fa uns anys va deixar de fer la vinyeta de la pàgina editorial de El Periódico; Oscar Nebreda, que també ha deixat de satiritzar el Barça en el meateix mitjà; Kim, incansable autor de “Martínez el facha”; Monteys, Vizcarra, Bernet, Gras, i la novíssima parella formada per Oriol Jardí i Raúl Ariño.

En fi, la veritat és que el món de la premsa és en constant ebullició. I les possibilitats que ofereix la xarxa d’internet han canviat el panorama. Cada cop te menys sentit la localitat, ja que des de qualsevol punt es pot accedir a continguts de l’altra banda del món. Internet és un mitjà on jo penso que l’humorista gràfic hi pot tenir un paper fonamental, si ho vol. Ja ho veurem. En aquest repàs als ninotaires que fan la seva feina des de Catalunya o per a un públic català, podem acotar-ne uns quants, però sempre em quedaré curt. Alex López, Pamipipa, Broto, Franchu, Edgar Cantero o Marc Torretes, podrien ser alguns noms d’aquesta llista. Per completar el cens dels nostres ninotaires, esmento també els que hi ha inscrits a la associació de dibuixants FECO, com Carbó, Feliu, Ga o Quim Romeu.

I no vull acabar sense recordar els que per una causa o altra han desaparegut del panorama mediàtic en aquests darrers anys. En Cesc, mestre de varies generacions de ninotaires, ens va deixar el nadal de l’any passat, i si bé es dedicava totalment a la pintura, encara ens regalava un parell de vinyetes mensuals a Serra d’Or i Catalunya música, així com alguna puntualíssima col·laboració a Cavall fort. Altres signatures, com la de Jaume Bach, Pedro Espinosa, Néstor, Lluïsot, Guillén han desaparegut en els darrers temps per conjuntures editorials, però esperem de retrobar-los aviat en la tasca de burxar amb el llapis.

Qui sap què depara el futur al gremi dels ninotaires. Les perspectives no son especialment bones, ni especialment dolentes. Com sempre. Som presoners d’una indústria editorial acomplexada en la seva relació amb Espanya, que no es desenvolupa plenament per por de perdre un mercat tan vast com el que ofereix l’edició en castellà. En aquest sentit encara falta l’aparició d’una revista d’humor catalana. És a dir, una revista que reculli el relleu de la tradició satírica catalana, i sobrevisqui en el mercat editorial d’una manera normal. Però bé, hi ha el què hi ha, i com a mínim la matèria primera, que són els dibuixants, els artistes que esmolen el seu enginy amb la fulla del tremp i el posen sobre el paper blanc… bé, ara, amb les noves tecnologies, el tremp i la tinta xinesa són al fons del calaix, i el que s’esmola és el llapis òptic i la connexió a internet, però la intenció ve a ser la mateixa: desvetllar mitjançant un joc d’imatges dibuixades la consciència endormiscada del lector, adés amb un somriure, adés amb una reflexió.

Publicat originalment a Comicat l’hivern de l’any 2008.

1908. ‘Papitu’. Revista psicalíptica

per Lluís Solà Dachs.

En grec, psykon vol dir figa i aleiptikós ve a significar una cosa semblant a l’estimulació, l’excitació o el fregadís.

Aquests dos conceptes barrejats van donar orígen a la curiosa paraula psicalíptic, que als començaments del segle XX va fer fortuna per designar aquelles publicacions que iniciaven tímidament el camí de l’erotisme. Un erotisme i una pornografia que vistos amb ulls d’avui, eren força innocents, on les coses no eren mai anomenades pel seu nom i on els eufemismes es convertien en protagonistes absolutament necessaris. Papitu, setmanari fundat per Feliu Elias, anomenat Apa, va començar sent polític i anticlerical, amb col·laboradors tan importants com Xavier Nogués, Isidre Nonell, el mateix Apa o Francesc Labarta, però ben aviat amb la direcció de Francesc Pujols (que deia que tot dirigint Papitu feia un estudi a fons de l’ànima eròtica mediterrània) es va anar endinsant en el camp de la verdor. Els eufemismes de Papitu procedien tots del mercat, de la plaça de venda. Ben aviat molts animals, vegetals i instruments diversos van canviar el seu sentit literal per agafar-ne un altre de ben diferent i es va començar a parlar amb sentit figurat, de les figures, els pebrots, els naps, les faves, les sardines, les cigales, etc… Aquest canvi d’orientació va fer que el tiratge de la revista es disparés però també va contribuir a que al mateix temps desaparegués de totes les cases benpensants davant de la condemna que en van fer els mateixos bisbes. Els llocs de lectura preferits van passar a ser les barberies, els salons de cirabotes i els casinos i agrupacions. Papitu tenia el seu públic i va arribar a consolidar-se i a tenir una cola d’imitadors. Com totes les publicacions catalanes, va desaparèixer amb les convulsions de la guerra.

Per saber-ne més:

Lluís Solà i Dachs: L’humor català, vol. 3. Bruguera, 1978.

publicat originalment a 20 minutos

El ‘Be Negre’. Una sàtira ferotge, però enginyosa

per Lluís Solà i Dachs.

El millor setmanari satíric que mai ha existit a casa nostra va aparèixer gairebé al mateix temps que la II República i va tenir la mateixa vida lliure.

En ell s’hi van aplegar una colla de joves talents que van fer, en molt poc temps, un setmanari únic, la crítica del qual, desvergonyida, ferotge, despietada, sense misericòrdia, que no respectava res ni ningú, tenia la contrapartida evident de l’enginy i de la intel·ligència dels seus redactors que es reunien els diumenges al vespre en el segon pis de l’Ateneu, convertit en improvisada redacció. La revista era dirigida per Josep M. Planes, i hi participaven Àngel Ferran, Josep M. de Sagarra, Rossend Llates, Manuel Amat, Andreu Avel·lí Artís i Gener i molts d’altres acompanyants de formidables dibuixants com Francesc Fontanals, Valentí Castanys, Ernest Guasp, Tísner i Muntañola.

Vista amb els ulls d’avui, potser sí que la publicació no va contribuir a asserenar els ànims i els esperits, durant els tensos moments que es vivien, però també és cert que aquesta no era pas la seva feina i que, d’altra banda, va contribuir a desemmascarar tot un seguit de personatges tèrbols i arribistes que procuraven veure’s afavorits amb el canvi de règim. La seva actuació conjunta, però, li va reportar odis intensos i, un cop esclatada la guerra, fins i tot una persecució física per part d’alguns elements extremistes que, al capdavall, va arribar a costar la vida al mateix Josep M. Planes.

Per saber-ne més:
Lluís Solà i Dachs. El Be Negre i els seus homes, 2 vols, Edhasa, 1977.

Publicat originalment a 20 minutos.

La tradició satírica catalana

per Jaume Capdevila

Aquesta nostra covarda, vella, tan salvatge terra, que deia el poeta, va ésser, fa alguns anys, un dels punts amb una activitat satírica més important del planeta. Serà que els polítics que teníem aleshores, es mereixien la sàtira més salvatge (més o menys com ara) o serà que l’enginy, condició indispensable de la sàtira, eixia a cor que vols per tots els porus dels catalans, aquella raça que segons Francesc Pujols havia d’anar pel món i tenir-ho tot pagat, i que de moment, el que fem és posar-hi els diners per tal que els extremenys vagin per Espanya i ho tinguin tot pagat.

La nostra premsa satírica fou una de les més importants del món per la qualitat estètica dels seus treballs, per l’enginy de les humorades i per la intensitat de la sàtira. Malaguanyadament, tot plegat s’estroncà amb aquella guerra del 36 -que encara dura-, i des d’aleshores sembla que està mal vist ser català i fer conyeta. El país rialler i barrilaire resta ocupat pels buròcrates i els avorrits. Tot? No, una petita tribu d’humoristes i caps-de-pardals resisteix ara i sempre a l’invasor.

Ep, però, vinga, anem a pams. De què va això de l’humor i la sàtira?

La premsa, de bon principi va incloure dos tipus d’elements gràfics: les il·lustracions, imatges que acompanyen el text i amb una intenció didàctica o estètica el que fan és complementar-lo; i les caricatures, paraula que denominava qualsevol imatge de caire satíric o còmic, que no es limiten a il.lustrar un text sinó que tenen sentit per elles mateixes i contenen un missatge (que pot ésser irònic, satíric, sarcàstic o crític). Avui en dia, del que aleshores s’anomenava caricatura, i que és l’adaptació del terme caricatura en el sentit que li donaren els anglesos (que per la seva part manllevaren el terme del “caricare” italià), en el nostre idioma en diem humor gràfic, però en moltes obres, sobretot anteriors als anys 20 del segle XX, caricatura i humor gràfic són sinònims, pel què es considera Hogarth, Goya o Lautrec grans “caricaturistes”, quan en realitat el que feien eren imatges satíriques. La terminologia del tema sempre ha estat un pèl confusa. Anotem que un dels primers en denominar això que fem els ninotaires “humor gràfic” fou el gran artista català Joan Junceda, que a mitjans dels anys 30 ja va escriure un interessant Assaig sobre l’humorisme gràfic. Fins que a finals dels 50, els francesos, encapçalats per gent de lletres de prestigi, com Michel Ragon i Jaques Sternberg no adopten aquesta denominació per als dibuixos satírics, el terme no es consolida plenament. Quines coses!

La nostra Caricatura es correspon al “portrait chargé”, retrat d’un personatge real, exagerant-ne o simplificant-ne les faccions per aconseguir una efecte satíric o purament estètic. El problema terminològic fa que moltes paraules apareguin com a sinònims quant en realitat no ho són, però com que s’han utilitzat com si ho fossin, en realitat ho acaben essent. Una mica embolicat, la veritat.

Molts autors, però no estan d’acord amb el terme humor gràfic, car sobretot troben inadequat per a les seves obres el mot “humor”, al considerar que ells realitzen sàtira gràfica, que és una cosa on no hi ha l’obligació de fer riure, cosa que, en canvi, sembla implícita en l’altra denominació. Ivan Tubau apunta una definició a El humor gráfico en la prensa del franquismo (Barcelona: Mitre, 1987), llibre imprescindible, que eximeix l’acudit de la necessitat de fer riure, doncs diu que l’acudit gràfic “es un juego con ideas expresado mediante dibujos, con o sin la ayuda de palabras”. Anys abans, Junceda en el seu Assaig sobre l’humorisme gràfic (Barcelona: Institut Català de les Arts del Llibre 1936), certifica la proximitat entre els humoristes gràfics i els poetes; el dibuixant Màximo qualifica l’humor gràfic de gènere literari; Perich considera el gènere com un mitjà que li permet expressar un seguit de missatges o idees; i Mingote considera la vinyeta d’actualitat més propera al document que a l’obra d’art. Jo mateix, modèstia a part, al catàleg Trazos, un siglo de ilustración y buen humor en Mundo Deportivo (Barcelona, MD, 2006) vaig escriure: “Es un género de opinión, aunque el humorista no construye a través de palabras sino de imágenes”.

El dibuixant d’humor també pot ser anomenat dibuixant satíric, dibuixant còmic, ninotaire, acuditaire, humorista gràfic, caricaturista, vinyetista, opinador gràfic… Els polítics ens anomenen “carallots”, “cràpules”, “irresponsables”, “malparits”, i altres mots que transmeten la seva estimació per la nostra professió que es dedica a dibuixar-los dia sí i dia també amb les nàpies grosses.

Hi ha alguns llibres que fan començar la historia de l’humor gràfic ben bé en els gargots de les parets de les coves d’Altamira. I si bé la caricatura és una de les més potents formes d’expressió gràfica i de ben segur que antecedeix l’escriptura en antiguitat, aquest humor que hom troba en peces artístiques etrusques, egípcies, en capitells i en ceràmiques de la tribu més recòndita de l’Àfrica, no el podem fer servir com a antecedent directe de l’actual humor gràfic. L’esperit és similar i el parentesc entre els dos és segur, però l’humor gràfic que avui tractem neix i es desenvolupa conjuntament amb la premsa escrita. La sàtira de Juvenal, i les gàrgoles son parents propers, però no son els pares del nostre gènere. Bé, si de cas deixem-ho per un altre dia que tinguem temps per fer-hi la prova de l’ADN.

La sàtira gràfica, que beu de les fonts de la sàtira literària però utilitzant les eines dels artistes gràfics, s’estructura com a llenguatge innovador i de gran acceptació des del moment en que li és possible una ràpida fabricació i uns tiratges massius. Podem citar com a antecedents les pintures dels Cranach, Brueghel, El Bosco o Teniers, i encara més els dibuixos “carregats” (d’aquí ve el terme caricatura) dels Carracci, Bernini o Da Vinci; però és la possibilitat de realitzar i distribuir còpies d’aquestes imatges grotesques, el que acaba per definir el gènere, pel què el part de l’humor gràfic no serà fins a l’aparició dels gravats de Hogarth i Goya. Al nostre país hi ha la tradició de les auques, que s’empelta amb la d’aquesta disciplina, essent un fenomen autòcton i que mereix el seu estudi particular. L’auca no ha influenciat excessivament la historia de l’humor gràfic mundial, però sí que deixa rastre en les millors manifestacions humorístiques del nostre país, com l’obra de Xavier Nogués, Apa, Josep Maria de Martin, Toni Batllori o els magnífics ninotaires tan moderns que publiquen a El Web Negre.

El dibuix satíric és, sobretot, popular. Per tant triomfa en fulletons volants, gravats i litografies de gran tiratge, en estampes que es venien soltes per tot europa i que tenien gran acceptació perquè no calia saber llegir per fruir-ne. Tot plegat afavorirà l’aparició d’un nou tipus de premsa específica. El 1825 apareix La Caricature a França, la revista d’atzarosa existència dirigida per l’inefable Philippon que acollirà les imatges de la primera generació brillant de caricaturistes -Daumier, Gill, Gavarni, o Doré- i que serà la primera d’una llarga llista de publicacions de caire satíric.

Al nostre país, la publicació pionera en el camp de la sàtira serà El Lechuguino a la Dernière, aparegut el 1830, i que serà seguida per El Carlino (1836), Sancho Gobernador (1836) o Lo Pare Arcàngel, que serà la primera publicació satírica escrita en català, que veu la llum l’any del senyor de 1841, i passa a millor vida el mateix anys al cap d’uns pocs mesos. La majoria de les publicacions es dediquen a realitzar una furibunda crítica política aixoplugades sota el paraigües de la sàtira, i tindran continues topades amb la censura. El Cañón Rayado (1859), Gil Blas (1864), o La Flaca (1869), son les publicacions més significatives d’aquest període, tant per la seva duració com per la qualitat dels col·laboradors gràfics, amb noms com Francisco Ortego, Josep Lluís Pellicer o Tomás Padró, que formen la generació pionera de l’humor gràfic del nostre país. Es tracta d’autors de gran interès però que no arriben a superar els mestres francesos. Tot arribarà. Barcelona serà la seu d’algunes de les millors publicacions humorístiques del país, des de La Campana de Gràcia (1870) i L’Esquella de la Torratxa (1879) de l’editor López, a Cu-cut! (1902), En Patufet (1904), Papitu (1908), Picarol (1912), Cuca Fera (1917), L’Estevet (1921), Xut! (1922), o El Be Negre (1931). Penseu que la competència entre L’Esquella de la Torratxa (que feia un humor catalanista d’esquerres) i el Cu-cut! (catalanista de dretes), fa que la qualitat de les dues revistes es dispari a nivells estratosferics, amb perdó sigui dit. Cadascuna d’aquestes publicacions, per mirar de superar l’altra, afina la gràcia, l’estètica, la mala bava, fins a situar-se a anys llum (només cal mirar l’hemeroteca) en nivell de qualitat respecte la premsa satírica que es feia a Madrid (per dir un lloc a l’atzar). El 1910, a Madrid feien una sàtira del segle XVIII i a Barcelona convivien L’Esquella, el Cu-cut! i el Papitu, fent l’humor més modern del món.

La vinyeta humorística es desenvoluparà en aquestes publicacions fins al seu format actual, amb diverses generacions d’artistes gràfics d’extraordinari talent que es succeeixen fins al desastre de la guerra civil. Apel·les Mestres, Manuel Moliné o Llorenç Brunet, complementen els noms de la primeríssima generació, amb un grafisme encara clàssic de dibuix que encara no ha aconseguit separar-se de l’academicisme (Mestres serà el dibuixant que més experimentarà i trobarà nous camins gràfics, que constituiran els fonaments de la brillant escola catalana d’humoristes). La següent fornada la formaran Josep Costa “Picarol”, Gaietà Cornet, Joan Llaverias, Feliu Elias “Apa”, Joan G. Junceda, Ricard Opisso, Romà Bonet “Bon”, Lluis Bagaria, o Xavier Nogués, que son els que aconsegueixen elevar el llistó de l’humor gràfic català, i fer que aquest sigui universalment reconegut com, evidencien tant l’especialista John Grand-Carteret al pròleg del llibre de dibuixos Kameraden, com Fernando G. Barros al seu feixuc llibre de dos volums La Caricatura Contemporánea (Madrid: Ed. América, 1916. Vol. II), on ja distingeix “l’escola catalana” de la resta de dibuixants satírics i humorístics de les terres de la península: «Por eso resulta muy justo afirmar que hoy residen en Cataluña los humoristas españoles perfectamente capacitados para obtener un puesto en la evolución universal de dicho arte [es refereix a la caricatura]. Verdaderos maestros que junto á una gráfica notable, dominadora de la psicología, colocan muy á menudo, el acierto de unas leyendas que no he visto ni he podido aplaudir en Madrid.»

Una tercera generació de qualitat igual o superior va veure estroncada la seva consolidació pels fets del 36: Avel·lí Artís-Gener “Tísner”, Benigani, Artur Moreno, Josep Bartolí, Jaume Juez “Xirinius”, Ernest Guasp o Martí Bas son alguns dels noms d’aquesta prometedora promoció que tanmateix no va poder desenvolupar amb normalitat el descomunal potencial que hauria eclosionat si les circumstàncies no haguessin estat tan tràgiques, però malauradament la cosa va acabar com el rosari de l’aurora.

Després de la guerra, pràcticament tan sols Valentí Castanys i Joaquim Muntañola feren d’enllaç entre els dibuixants d’abans de la guerra i les noves fornades d’artistes del llapis. L’humor gràfic, pel què té de subversiu, fou desterrat dels mitjans que tan sols publicaven vinyetes intranscendents d’humor tou. Molts dibuixants es refugiaren en el món de la historieta, però no toca parlar aquí de la interessant però el·líptica obra publicada a les revistes infantils, els còmics i al camp de la il·lustració, ni dels TBO, les revistes de Bruguera, l’Infantil, Tretzevents i Cavall Fort. A la premsa, i treballant sota l’esguard ferotge de la censura, hi comencen a despuntar Conti, Cesc, Peñarroya, Cifré, García Lorente, un recuperat Tísner, Cerón i finalment el Perich, pedra de toc punta de llança o digues-ne-com-vulguis del que en els anys 70 s’anomenarà “boom” de l’humor gràfic.

La llei de premsa de Fraga, que abolia la censura prèvia, i els aires de canvi, és l’època en que es fa cert el tòpic que a través d’un acudit es podien dir moltes més coses que a través d’una editorial. Aquest “boom” propicià que, com els bolets a la tardor, nous valors apareguessin en el panorama de l’humor gràfic. I els joves d’aleshores són els veterans d’avui: Toni Batllori, Fer, José Luis Martín, Tom, Romeu,L’Avi, Oscar Nebreda, Joma, Ja, Ivá, Ferreres o Guillén, als que podem afegir els traspassats Gin, Ivá, i Oli. Si bé sempre la línia que separa l’humor gràfic de la historieta sempre ha estat confusa, i molts humoristes han dibuixat historietes i historietistes han realitzat acudits, d’uns anys ençà, la cosa encara ha anat a més, perquè les principals revistes d’humor han seguit el model de la nord-americana Mad per a realitzar la sàtira dibuixada, utilitzant més la historieta que no pas l’acudit. El Jueves (1977) n’és l’exemple paradigmàtic, ja que és una revista d’historietes d’humor, no pas d’humor gràfic pròpiament dit; en canvi l’humor gràfic ha estat present a les revistes catalanes El Bé negre /Amb potes rosses (1977), Butifarra! (1975) El Drall (1988) o El Triangle (1990), que si bé avui en dia és un setmanari d’informació, va començar com a èmul de la publicació satírica francesa Le Canard enchainé. A banda d’aquestes, magre és el balanç pel què fa a publicacions d’humor gràfic catalanes, que s’ha hagut de refugiar a les comarques, si bé amb col·laboracions de primer nivell, tant gràfiques com literàries : La Pipa d’en Roc, que feu fum a Mataró; El Pou… calent, safareig satíric amb domicili a La Garriga; El Cementiri, de nou a Mataró; El Badall de Gràcia, tan poc barcelonina com el barri que duu al títol; La Xinxeta, que feu forrolla a Girona; El Xerraire, Cul de sac, Kul de Sak i El Xerraire de Tetassa, van fer petar en aquesta localitat del Vallés on la gent té fama de gastar mala raça; El Pardal Moderat, emprengué el vol a Vic; Empordà Funeral, que no cal ser molt espavilat per saber a quin tros de terra va néixer i, sobretot, morir; La Comarca Carlina, portaveu anti-liberal de les terres d’Olot; l’Escudella i carn d’olla, cuinada amb algun ingredient d’aquells de llepar-s’hi els dits als fogons patumaires de Berga; La Pansa, viperina publicació de Tàrrega; i l’única que encara viu, la tarragonina Deliróplis (que ja tira més cap al còmic, que no pas a la sàtira, cal dir-ho), son els intents més notables de recuperar una tradició tan catalana com la botifarra amb seques, que és la tradició de les publicacions satíriques. També els diaris, a través de diversos suplements han explorat aquest camí: Hora Boja (suplement d’Hora Nova), La Llufa (suplement d’El 9 Nou), Ahir (suplement de l’Avui), Diari de Brusilona (suplement del Diari de Barcelona), El 8 Buit (suplement de El 9 Nou), Noguerola (suplement del diari Segre), La Coma (suplement de El Punt), El 7 negre (suplement de Regió 7), El Burladero (suplement de La Vanguardia), El Web Negre (suplement de El Periódico de Catalunya) o Lo Pixador de la banqueta (suplement de La Mañana), han intentat mantenir encesa la flama de la sàtira cremant paper de diari.

Avui dia, al panorama de l’humor gràfic català, tot i que pocs poden publicar amb regularitat en la nostra llengua –però això ja són figues d’un altre paner– hi trobem novament alguns dels humoristes més interessants de la península: Toni Batllori, Miquel Ferreres, Joma, Fer, Jap; un seguit de veterans al peu del canó: Romeu, Óscar Nebreda, Kim, L’Avi, Alfons López, Ventura, Nando, Guillén, Bié, Puyal, Pierino, Napi, Ermengol, Marçal, Montesol, Azagra, Paco Mir; uns quants nous valors que podriem considerar consolidats i han apunten a una renovació estètica i conceptual: Manel Fontdevila, Monteys, Pallarés, Boada, Tharrats, Cli, Gras, Faro, Pepe Farruqo, Juanjo Sáez, Cifre, Óscar Sarramia, Jordi Labanda, Néstor, Yorgos, Quim, Ferran Martín, o -ja em permetreu que m’inclogui en la llista- Kap; i finalment una nova generació de joves que empenyen amb força i que amb un impressionant domini de recursos gràfics i trempera, han evidenciat aquest canvi estètic, molt interdisciplinar i d’acord amb els nous gustos: Quel, Simón Vázquez, Aleix Saló, Oriol Jardí, Raúl Ariño, Juanjo Escofet, Jordi Borràs, Franchu, Bartual, Broto…